He defensat sempre el dret d'autodeterminació per a qualsevol país o territori on una part important de la població reclami un referèndum d'aquest tipus, i no només per a les antigues colònies que és, en bona part, la doctrina oficial de les Nacions Unides. Però equiparar de manera general els processos d'independència amb els avenços socials no té cap fonament. Certament, al llarg de la història hi ha hagut moviments d'emancipació nacional que han anat molt lligats a les revolucions socials. Però en altres casos no ha estat així, com hem pogut veure a les secessions de l'URSS, Iugoslàvia o Txecoslovàquia.

Tanmateix, la independència no és sempre una situació jurídica perfectament definida. Així, podem parlar d'estats parcialment reconeguts, com és el cas de Taiwan, que legitimen actualment una vintena de països, la República Àrab Sahrauí Democràtica -per més de 45-, Palestina -més de 130 països- o Kosovo -més de 110. Tos ells es poden considerar estats amb «reconeixement limitat», ja que no són membres de ple dret de les Nacions Unides, bàsicament pel veto d'un o més membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, principalment els Estats Units, Rússia o la Xina.

Per a la Unió Europea (UE), el procés independentista català és una situació gairebé inèdita. Des de la fundació de la UE no hi ha hagut cap referèndum unilateral en els seus estats membres, i només un únic referèndum pactat, el d'Escòcia de 2014, en certa manera comparable als del Quebec de 1980 i 1995, en els tres casos amb victòria dels contraris a la separació. Tanmateix, també és cert que set membres de la Unió hi van entrar pocs anys després de la seva secessió d'altres estats europeus no membres de la UE que hem anomenat més amunt: És el cas d'Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia i Croàcia. També es bo recordar els acords d'Stormont de 1998 entre el Regne Unit i Irlanda, on es va aprovar, entre molts altres punts, la celebració d'un referèndum per a la possible reunificació d'Irlanda, un procés que implicaria primer la separació de l'Ulster respecte al Regne Unit. Prop de vint anys després aquesta consulta encara no s'ha celebrat, bàsicament perquè els republicans o nacionalistes nord-irlandesos no creuen que existeixin encara condicions per obtenir una àmplia majoria.

Més a prop de casa nostra, tothom recorda que a Euskadi es va dir durant anys que sense violència es podia dialogar de tot. Però ara, que no hi ha cap tipus de violència per part de l'independentisme, ni al País Basc ni evidentment tampoc a Catalunya, el govern del PP, amb el suport de Ciutadans i del PSOE, no ofereix cap mena de solució, més enllà de la suposadament «intocable» Constitució de 1978, que l'any 2011 es va modificar per exigències de la Sra. Merkel i de la Unió Europea. En aquestes condicions, és evident que el referèndum de l'1 d'octubre no tenia cap possibilitat de celebrar-se amb les garanties necessàries, tant per la posició immobilista de l'estat espanyol com per la intenció dels possibles votants unionistes de no participar-hi, sense oblidar la manca total de suport de la comunitat internacional. Malgrat que per part del govern estatal hagués molt més intel·ligent tolerar-lo abans de provocar la inqualificable repressió policial de l'1 d'octubre, també per part dels independentistes hagués estat molt més raonable considerar la consulta com una nova mesura de pressió, sense efectes vinculants.

Dues mostres ben clares de l'existència de dues Catalunyes profundament diferents és, per una banda, que encara no fa tres anys Esquerra Republicana no tenia representació en 11 dels 12 municipis més poblats de Catalunya, en concret a l'Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell, Lleida, Tarragona, Mataró, Santa Coloma de Gramenet, Reus, Girona i Cornellà, amb tan sols una limitada representació a Barcelona. L'altra, el resultats de les recents eleccions, amb un total de nou comarques densament poblades, on Ciutadans ha estat la primera força política (Baix Camp, Tarragonès, Baix Penedès, Garraf, Baix Llobregat, Barcelonès, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Val d'Aran), i dues més amb gairebé un empat tècnic amb la primera força (Maresme i Anoia). Enorme contrast amb l'hegemonia independentista a la Catalunya interior, on Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han acaparat àmpliament el vot ciutadà.

En tot cas, no hi ha dubte que en els darrers mesos hem arribat a una situació molt greu, sens dubte el pitjor conflicte en molts anys a Espanya i fins i tot a la Unió Europea, tant per la repressió policial com per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i la detenció i empresonament de bona part dels líders i dirigents més destacats del procés. Però era evident que el camí de la DUI, a falta de ningú per negociar a l'altra banda, a falta de suport internacional, era el camí de la confrontació total amb l'estat. La situació actual és enormement complexa, però l'aposta hauria de ser intentar superar la greu confrontació política i social existent al país, prioritzant les polítiques socials i treballant per aconseguir a mig termini un referèndum que la Unió Europea pugui arribar a reconèixer com a legítim. En tot cas, si defensem el dret d'autodeterminació sense oblidar la solidaritat entre la resta dels pobles de la península, no oblidem que també valencians i balears entre ells, no hauríem de descartar treballar per una possible federació o confederació, dues opcions, com la separació, igualment difícils d'assolir en la perspectiva històrica actual.