Estimats Reis d'Orient, com que estic fart de veure que a molta gent filla de la seva mare li va tot de perles, aquest últim any he intentat seguir les seves mateixes passes per veure si, ni que sigui per variar, em feu més cas que la resta de vegades que us he escrit. I per posar-vos les coses fàcils, us demano coses que no vull. Començo:
En primer lloc no vull més hipòcrites ni falsos a la meva vida; amb els que tinc ara mateix crec que en faig prou. Tampoc vull a prop aquella gent que diu que t'ajuda a fer el que sigui i després els has d'anar al darrere pagant com a peatge que et perdonin la vida. N'estic fins al que no es veu. No vull haver de tractar més del necessari amb abanderats del que és políticament correcte o amb menors d'edat mental que confonen el feminisme amb un expenedor d'LSD; que decideixin ja què volen ser de grans i que no prenguin més el pèl a la gent, sobretot a qui secunda la causa.
No vull tenir estima per a qui no me la vol tenir, ni saber res de qui abomina de l'empatia com si fos una malaltia venèria. En la mateixa línia, no vull més gent d'aquella que l'únic que fa és parlar dels seus problemes i obvia els dels altres, o que dona consells sense saber del cert què et passa. Tampoc vull entre els meus cercles a qui actua per la vida pressuposant i donant per cert que tothom pensa igual i que, a més, creu posseir la veritat; la veritat és allà fora, tothom ho sap.
Si això últim és impossible, perquè soc conscient que aquests éssers es multipliquen més que els gremlins passant el dia al Magma de Santa Coloma, i que, per tant, es fa complicat erradicar aquesta pandèmia submental així com així, com a mínim no vull disposar de tanta educació, paciència i autocontrol, qualitats que excel·leixo però que m'impedeixen engegar a pastar fang a qui m'ho demana. Dit d'una altra manera: que l'esperit de Paul Kersey no s'oblidi de posseir-me quan faci falta! I també, si us plau, no vull formar part de grups de Whatsapp on no es parla del que toca però a on, això sí, atropellen tot agregat amb proclames de pensament únic; arriba un punt que silenciar-los no serveix de massa res, i la paciència, de la mateixa manera que el desodorant, acaba per abandonar-te.
Per anar liquidant, demano també no molar tant; un gran poder comporta una gran responsabilitat, ho sé, però de vegades es fa tan esgotador... La història de la meva vida! Tampoc vull que la frontera m'alegri tant el dia, ni que Girona me'l faci perbocar; de Figueres prefereixo no dir res si no és en presència del meu advocat. Si pot ser que tampoc em destrossin els símbols d'infantesa en benefici dels que pugen; si aquests no en tenen, que se'ls pintin. I per últim, que no falti una política més adulta, i salut, treball i molt de sexe. Per demanar que no quedi, eh? Si creieu que aquesta llista és passar-se una mica massa, ho canvio tot per un DeLorean amb fluzo il·limitat. Com vulgueu.
Sempre vostre, Callahan.
