Un dels millors tuits que he llegit últimament el signa Paulus i ve a dir que en matèria de violència masclista seria recomanable no posar el comptador a zero amb l'any nou. Té tota la raó. El 2017 ens deixa 48 dones i 8 nens assassinats, i 27 orfes. Doncs creu i ratlla. Sembla que el 2018 és un foli en blanc en el qual començar a anotar pals amb cada dona morta a mans d'algú que la va considerar de la seva propietat. El còmput anual té el desavantatge de fer que el problema sembli fins manejable, sobretot si ens hem quedat per sota de l'exercici anterior. No sé en quina estadística encaixarà Diana Quer, desapareguda el 2016 i trobada quan 2017 expirava. Assassinada la mateixa nit en què no va tornar a casa de les festes del seu poble d'estiueig, però trobada quan el seu assassí presumpte va cometre un error en atacar la seva següent presa. Maltractada i humiliada cada vegada que la seva intimitat i la de la seva família es van exposar per buscar culpables exòtics que alimentessin la morbositat, i explicacions molt lluny del que realment va passar. Si la investigació embarrancava, es llegia un tros del diari de Diana i es portava a col·lació la vida sentimental de la seva mare, o la seva relació amb el seu pare i la seva germana. Pobra noia. Pobra víctima absolta únicament per la seva pròpia autòpsia, que parlarà de cops i no del llarg de la seva faldilla. La idea que el seu agressor no arribi mai a ser tractat amb el menyspreu, la grolleria i la injustícia que se li va dedicar a ella em posa atòmica. Un individu execrable, violent i tarat, amb una estúpida dona al seu costat que li va servir de parapet en la seva faceta de depredador, coartada darrere coartada. Haurem d'espavilar, senyores, i estimar-nos més a nosaltres que a ells, o no sobreviurem com a espècie. Almenys la mare de l'escorxador de Diana Quer, José Enrique Abuín Gey, sobrenomenat El Chicle, així ho ha entès. És d'agrair.
Un «monstre» i un «assassí»... Així veu el seu fill la progenitora de l'homicida confés de la jove madrilenya, que ha portat la Guàrdia Civil fins al pou on la va llançar després d'agredir-la. Semblant duresa en el veredicte matern suposa un avanç. Li deu haver costat treball posar la distància necessària entre els seus afectes i les proves. Fa deu dies, els veïns del tipus que va matar la seva dona davant dels seus tres fills d'entre 23 mesos i dotze anys, el qualificaven de «normal» i «educat», i asseguraven que mai havia donat un problema. Millor si diguessin que no el coneixien de res; millor això que deixar-lo com un membre exemplar de la comunitat de veïns perquè saludava a l'ascensor, un ciutadà honorable que va perdre el cap, que va patir un arravatament. No és creïble. Hores abans, en una altra província, un home el nivell de perillositat del qual va ser classificat com a «mitjà» per la justícia va agafar dels cabells la xicota de vint anys que l'havia denunciat i demanat ordre d'allunyament, la va ficar a la força en un cotxe i el va estavellar contra una gasolinera, matant-la i immolant-se al seu torn. «La meva filla sabia que la mataria», plorava la mare d'aquesta altra víctima. No la va protegir. Potser hauria d'estendre's la clarividència tardana de la progenitora del Chicle, que s'ha posat del costat de la víctima, tot i que ja no hi hagi res a guanyar. Només les dones en guàrdia salvaran altres dones. El pare de l'assassí de Diana Quer, per contra, defensa la innocència del seu fill, ja que «no té collons de matar una gallina, ni un ratolí». Ni una dona, en ordre descendent en la cadena biològica. D'aquests conceptes venen aquests fangs. No cal ser valent per matar una noia. Al contrari, com més dolent i covard, millor.
