07 de gener de 2018
07.01.2018

Qüestió de confiança

07.01.2018 | 06:30

Tinc de llegir l´últim llibre d´Avishai Margalit (1939), filòsof i activista israelià. Es titula De la traïció. Josefina Caball l´ha traduït per a l´editorial Arcàdia. Margalit ha reflexionat sobre els mals d´Occident, sobre les relacions entre les democràcies liberals i les teocràcies de tall islàmic, ha cremat hores per explicar com funcionen les tensions de caire religiós, i etcètera.
Amb un títol així, i venint d´un filòsof granat –vaig pensar–, probablement s´hi trobin algunes de les claus del desencant actual. Per desencant em refereixo a la sensació que tenen força catalans, segons la qual els polítics del procés els van trair. Tot proclamant no proclamant la República, tot fugint a l´estranger, els uns, o tot abandonant el vaixell a l´últim minut, els altres, al final acatant les lleis espanyoles per sortir de la presó –els de més enllà. Desencant que, siguem francs, després de l´estossinada de l´1 d´octubre és ben comprensible.
Margalit sosté que el concepte de traïció no explica gaire res, en les societats liberals –com la nostra– basades en una economia de mercat obert. Abaixada la influència de la religió i de les velles polítiques, si ens ho miràvem fredament, els anomenats actes de traïció són cosa del passat. Quan algú parla de traïció a l´Estat, a la comunitat, ens sembla ridícul. Canviar de partit polític, de fe, d´equip de futbol, amb la sang encesa en direm traïció –o apostasia– però, quan ens calmem una mica, convindrem que té la mateixa importància que canviar de companyia telefònica, és a dir cap –per molt que el director de vendes ho pensi.
Ara com ara –diu Margalit–, l´adulteri, l´evasió fiscal, no complir les promeses electorals, la corrupció política, tot plegat ens recorda el liquen de la traïció, però no té la gravetat simbòlica que podia tenir fins no fa gaire, i per tant hem de refinar el judici. A Brunei et pengen per apòstata, et tallen la mà per lladre o t´apedreguen per adúltera, i a Catalunya no.
Vet-ho aquí, si no podem parlar de traïció, de què tractem? Margalit explica que les nostres societats es basen en la confiança voluntària. En un marc de relacions socials fortes (els amics, la família) i de relacions socials febles (les empreses, els polítics, els bancs), la confiança és l´argamassa que aguanta les parets de la societat. I a diferència de la traïció, que es pot tipificar per castigar-la, la confiança no admet regulacions estrictes.
Si ens hi fixem, la confiança és inherent al capitalisme, al món de la família moderna, en les relacions de comerç lliure. Si, en canvi, la traïció fos la mesura, els negocis esdevindrien feixucs, la família irrespirable, la contractació de serveis impossible. Però tornem al desencant que deia. Margalit recorda que De Gaulle va trair els seus partidaris a Algèria tot proclamant la independència d´Algèria. La confiança es va trencar, és clar, però De Gaulle no és recordat com un traïdor. I doncs, els polítics processistes han traït els qui els van votar? No ben bé. Cap dels partits que es van presentar el 21-S pot tirar endavant els programes electorals respectius.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema