Quins temps són, aquests que ens ha tocat de viure, que expliquin que en ben poques setmanes s´hagin projectat entre nosaltres tres pel·lícules basades en la figura de Winston Churchill? Parlo concretament de les desiguals Dunkerke, de Christopher Nolan, Churchill, de Jonathan Teplitzky, i la més recent, Darkest Hour, de Joe Wright, que tot just està a punt d´estrenar-se comercialment entre nosaltres però que ja és visible. No sols parlen de Churchill, sinó que se centren totes tres en un moment històric molt concret, molt poc després de la seva presa de possessió el maig del 1940 com a primer ministre, quan es va produir la retirada de Dunkerque i el Regne Unit va haver de prendre partit entre dues opcions tremendament arriscades: mirar de buscar algun tipus de negociació amb el monstre d´Adolf Hitler, que tenia a les mans la possibilitat efectiva d´apoderar-se de l´illa britànica, o bé plantar cara a la tirania i resistir fins a l´extenuació i qui sap si la derrota al camp de batalla. Són aquells moments de la cèlebre frase «sang, suor i llàgrimes», d´aquells discursos extraordinaris del polític britànic que van fer dir després que, en aquells moments, Churchill havia mobilitzat la llengua anglesa i l´havia enviada, decididament, al combat. Totes tres pel·lícules ens mostren la figura d´aquell home fora de sèrie -que per cert es va portar tan malament amb la República espanyola-, d´aquell personatge histriònic del whisky i el cigar i d´un sentit de l´humor tan especial, d´aquell marit tan autònom i al mateix temps tan dependent de la seva esposa, d´aquell home ja quasi vell que, després de la gran victòria britànica a la Segona Guerra Mundial, els seus conciutadans van enviar a l´oposició sense manies.
¿Per què aquestes tres pel·lícules, doncs, precisament ara? ¿Necessiten els nostres temps alguna èpica especial, homes amb lideratges potser controvertits però tanmateix dotats de fortes personalitats que ens marquin la pauta en aquests moments incerts? ¿Tan mediocres són, els nostres polítics actuals, tan incapaços de plantar cara a l´infortuni i a les febleses d´aquest món global malalt o, com a mínim, convalescent de tantes crisis? És clar que tot plegat podria tractar-se d´una simple casualitat, però costa de creure en un atzar tan detonant, tan poc usual, tan estranyament farcit de coincidències.
I a fe que els catalans mínimament conseqüents d´aquest 2017 i 2018 n´hem tingut recentment dosis sobreres, d´èpica col·lectiva. Per ser més exactes, encara en tenim, envoltats com estem de líders a la presó i a l´exili, de processos judicials que parlen d´insòlits delictes de rebel·lió, d´actes heroics de la nostra gent plantant cara a una policia desfermada per impedir a tota costa que els ciutadans es pronunciessin a les urnes al voltant del seu futur. També n´hem tingut fa ben poc, de discursos i proclames carregats d´èpica i de presumpta transcendència, aigualits massa aviat davant l´ofensiva increïble d´un Estat terriblement agressiu i bel·ligerant, disposat a sacrificar la democràcia i a saltar-se les seves pròpies lleis per fer front a això que en deien el «desafío separatista», aquest suflé que, per molts mesos que transcorrin, no hi ha manera que es desfaci.
Per a molta gent benpensant, exquisidament equidistant entre la dignitat catalana i el bloc del 155, no ens convenen els discursos abrandats, la sobreexposició de llaços grocs i estelades, les pancartes obsessives dels balcons dels ajuntaments. Voldrien que ens haguéssim rendit amb armes i bagatges, que haguéssim posat seny en les darreres eleccions, en comptes d´obstinar-nos a cercar majories independentistes o a recordar aspiracions republicanes.
No, no cerco paral·lelismes abusius entre el que ens passa a casa nostra i el que ens mostren aquests tres films coincidents, que parlen de les hores més tràgiques de la història britànica. Però fa rumiar que els successors d´aquells anglesos que llançaven discursos patriòtics tan ardents fossin els mateixos que van propiciar un referèndum pactat per saber quina era la voluntat dels escocesos. I és que de democràcia i de patriotisme, és ben clar, n´hi ha de moltes menes...
