08 de gener de 2018
08.01.2018

La solitus dels dèbils

08.01.2018 | 07:12

Si alguna condició i necessitat és connatural a la nostra realitat personal i social és la convivència. Som persones en tant que membres d´una família, d´una societat. Des que naixem fins que morim interactuem amb els altres, per bé o per mal, però necessitats d´ajuda, de comprensió, d´estimar i de ser estimats, d´escoltar i ser escoltats, de rebre i de donar. Naixem ben humils, tots, i morim encara més humils. Però en el camí que fem al llarg de la vida, totes les persones, i cadascuna d´elles, hem de fer el nostre propi viatge, i la nostra condició més íntima exigeix que el fem acompanyats.
És cert que hi ha solituds amb sentit, triades amb llibertat, però plenes de sentit i de vida. I en una altra ocasió podrem parlar d´aquesta enriquidora solitud, que afavoreix la persona, la comunitat i la mateixa humanitat. Però aquí parlo de les solituds no volgudes, de la solitud dels dèbils, dels malalts, dels ancians, dels expresidiaris, dels fracassats, dels rebutjats per qüestions socials, econòmiques, ideològiques, idiomàtiques, etc...
També parlo de les falses companyies, dels oportunistes «amics» que s´acosten interessadament a qui té alguna classe de poder, influència o riquesa, i que fugen ràpidament si el poderós cau en desgràcia. Com diu molt encertadament una dita castellana «desde que guardo ovejas mías todos me dan los buenos días, cuando ajenas las guardaba, ni buenos días ni buenas tardes me daban», o aquesta altra «a la opulencia rinden todos adulación y obediencia». I és que quan oblidem que la dignitat de les persones ha de ser la guia fonamental que ens condueixi a una humanitat més compassiva i justa, col·laborem a fer una societat sense valors, sense amor, sense justícia.
No tothom ha tingut les mateixes oportunitats, no tothom ha tingut la sort de tenir un entorn d´estimació i d´ajuda, no tothom veu respectada la seva dignitat de persona i els seus drets fonamentals. Hi ha milers d´històries de persones que han acabat en la solitud més dramàtica, en alguns casos també en part per culpa d´elles mateixes, però que no es poden condemnar a aquesta solitud inhumana. Caldria obrir portes i finestres, caldria obrir cors i voluntats per fer possible una societat en què la solitud no sigui producte de la indiferència dels altres, de la manca d´afecte o del menyspreu propi o aliè. I és cert que la solitud, com a manca de companyonia i estimació, assetja especialment als dèbils i més indefensos de la nostra societat. Només cal passejar-se per residències d´ancians, per hospitals, pels carrers de la ciutat. Com deia en un anterior article abunden massa les solituds i l´aïllament, i s´incrementen les malalties per manca d´afecte, de comprensió, de comunicació interpersonal i amistosa. Hi ha molt camí a fer, i tots som necessaris en aquesta tasca humanitzadora, començant pel nostre entorn més immediat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook