Tardor de la crisi catalana ha derivat en una perillosa paràlisi de govern. Catalunya es troba intervinguda i amb les empreses en fugida, però la resta del país ranqueja també com a conseqüència de la sobredosi d'atenció a un problema, el català, de difícil solució a curt termini. El ministre d'Economia, Luis de Guindos, ha calculat en 1.000 milions d'euros el cost del Procés durant l'últim trimestre de 2017, però no cal ser endevins per sospitar que el deteriorament econòmic s'accentuarà en termes d'inversió i d'ocupació a mesura que la incertesa política prossegueixi el seu curs. El pagaran, com sempre, els joves, els aturats i els que disposen de feines més precàries. Mentrestant, les grans línies de consens s'han debilitat en la política nacional: en part, per la fragilitat de les aliances parlamentàries al Congrés; en part, també, pels interessos contraposats dels partits, que poden exigir -en alguns casos- un avançament electoral; en part, per la mateixa gravetat del problema territorial, que deixa escasses escletxes a polítiques més agosarades i imaginatives.

Iniciem el 2018 sense pressupost aprovat. El que, d'entrada, suposa un marc vell per a una realitat canviant. Els sous dels funcionaris no s'actualitzen, les pensions públiques segueixen pràcticament congelades -i així continuaran durant anys-, i l'elevat dèficit públic situa Espanya entre els països amb els comptes dels sota tutela. Que la recuperació sigui un motor suficient per sanejar els nostres comptes no deixa de constituir un pensament amable i anestesiant, però poc creïble i enganyós al cap i a la fi. Sense una bateria de reformes notables, l'impuls actual anirà perdent gas, accentuant en canvi moltes de les fractures que no s'han soldat. L'atur juvenil, per exemple, que dobla o triplica en moltes comunitats les taxes europees; o els nivells de precarietat laboral, absolutament degradants, i que condueixen -de prolongar-se en el temps- a la marginació social i de la impossibilitat de dur a terme un projecte de vida. Les rigideses en el mercat de treball tenen, per tant, conseqüències greus, igual que la no liberalització dels col·legis professionals o un sistema fiscal poc eficient que no facilita ni l'estalvi ni la inversió. Entre aquestes conseqüències, la dificultat per contenir la despesa sanitària -amb un increment del 5% anual en la previsió de la despesa- sense minva de la seva qualitat; o de fer front al pagament de les pensions, una vegada que el fons de reserva s'ha esgotat i la demografia -a més dels nous salaris- juguen en contra de la seva viabilitat. Endarrerir un tractament necessari sol enfosquir les expectatives de futur. En el nostre cas, la qüestió catalana no ha fet sinó consolidar una preocupant tendència a l'escapisme: no prendre decisions confiant que el pas del temps resoldrà els problemes. Pot funcionar en ocasions, tot i que difícilment en èpoques -com l'actual- caracteritzades per poderoses tendències de canvi.

Solucionar la qüestió catalana constitueix, sens dubte, la principal urgència del nostre país, però difícilment s'aconseguirà sense modernitzar alhora l'estructura general de l'Estat. És a dir, sense comptar amb un projecte de futur que sigui realitzable i il·lusionant. I per això calen pressupostos aprovats, claredat en el diagnòstic, grans acords socials, voluntat de dur-los a terme, certa capacitat de sacrifici i un anhel generalitzat de progrés. En definitiva, política en el seu sentit més noble.