Fa anys, un conegut pintor em va convidar al seu loft a Nova York i, amb ànim diguem-ne polemista, va evocar una actuació de Bob Dylan al París del « Nixon assassin, liberez Vietnam!». Dylan va sortir a escena, evocava, amb guitarra de pal i una bonica bandera dels Estats Units que va col·locar sobre el respatller d'una cadira. Anys després i entrevistat per Martin Scorsese, el cantant iniciava el documental No direction home (que cap persona amb el cap clar pot perdre's) amb aquestes paraules (més o menys): «De nen somiava una mort heroica, amb convertir-me en un oficial de West Point!». Caram, amb el símbol pacifista.

Jo també tenia aquests somnis, no penso amagar-ho, fins i tot em sabia una parrafada èpica que vaig llegir al llibre de les monges i que el meu germà solia demanar-me com si fos una cançó dedicada. No obstant això, en dies molt propers a la pau i l'amor del Nadal vaig tenir referència de dos llibres molt lliures sobre qüestions de Defensa, els dos obra de professionals: el coronel Pedro Baños i el tinent Luis Gonzalo Segura. Es titulen Así se domina el mundo i El libro negro del ejército español. ¿Recorden aquell submarí que si se submergia no sortia a la superfície i que, per a més escarni es deia Isaac Peral? Doncs hi ha casos pitjors: carros blindats que cal vendre a corre-cuita perquè no tenim cap mitjà aeri que pugui carregar-los, mines caducades que maten soldats de maniobres, el Yak-42, el camuflatge de partides del pressupost destinades a l'Exèrcit com a despeses d'altres tipus.

A mi ja em va estranyar que Josemari Aznar acabés amb la mili obligatòria. Era com si monsenyor Rouco proclamés l'amor lliure. Perquè Aznar és dels que pensen que la guerra de l'Iraq és la continuació de la Reconquesta, un compromís bèl·lic més llarg que l'aliança eterna del Senyor amb Israel. Però si el vesper musulmà reacciona a les moltes puntades que els clavem, estarem en primera línia: a vint quilòmetres del front. Se m'acaba el paper però no he buidat del tot el pap. Es continuarà.