Artur Mas va reclamar la seva quota de protagonisme ahir enmig de les negociacions entre les forces independentistes per no deixar perdre la majoria parlamentària aconseguida a les urnes. Mas va ser notícia aquest dilluns per la seva intervenció a porta tancada al Comitè Nacional del PDeCAT, en la qual va apostar per una investidura ràpida i en la qual va deixar clar que els resultats del 21-D no són suficients per imposar res a l'Estat. Vint-i-quatre hores després va convocar els mitjans de comunicació per anunciar públicament la seva renúncia a la presidència del partit. Va ser una seqüencia accidental, segons va explicar ell mateix.
Artur Mas va dir que la seva dimissió és una decisió llargament meditada que ja havia pres abans de l'estiu i que des de llavors coneixien tant Carles Puigdemont com els principals membres de la direcció del partit demòcrata. Tot i això va explicar també que el principal motiu de la seva marxa és permetre la consolidació de Junts per Catalunya com a fórmula d'èxit. Però és inevitable recordar que abans de l'estiu ningú sabia que hi hauria eleccions a finals d'any i molt menys que hi hauria una nova candidatura. Des que va fer un pas al costat ara fa dos anys, el 9 de gener del 2016, a Artur Mas li ha costat trobar el seu lloc. L'expresident s'ha resistit a passar a un segons terme i això li ha suposat, entre altres coses, una nova citació com a investigat per part del Tribunal Suprem per la seva participació al referèndum del l'1 d'octubre. Però la sensació és que Mas no ha fet un altre pas al costat a causa de les decisions del Constitucional, ni del Suprem ni del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El moment triat, poc abans que dilluns es faci pública la sentència del cas Palau, deixa la impressió que aquest cop també li han ensenyat la porta de sortida.
