Ara imaginin un senyor que treballa d'ajudant de cuina, o de conserge a una institució, amb més de 40 anys d'edat. Una persona sempre de bon humor, que parla i es relaciona amb tothom. Ara imaginin que fa uns anys va ser autònom a una ciutat de la Costa Brava, tenia un negoci que rutllava, amb treballadors i en expansió, però va arribar la crisi, i el va agafar de ple.

Tenia un crèdit per finançar la renovació del negoci, tenia una hipoteca que pagava religiosament; tenia les trimestrals, els impostos, la quota d'autònoms. I els ingressos es van reduir sense pietat. Va tornar a viure amb els pares. Va llogar el pis, amb el lloguer pagava la meitat de la hipoteca. Va intentar continuar amb el negoci, però no va poder. Després d'uns mesos, els deutes se'l menjaven. Desesperat, va vendre les màquines del negoci, i va llogar l'oficina. Va voler tornar les claus del pis, però els del banc s'hi negaven. Va demanar un ajut social, el que fos, que li van negar per tenir els pares i unes possessions que eren a punt de desaparèixer. Ja no pagava l'hipoteca. Nits sense dormir, advocats, negociacions, problemes. Més nits sense dormir i al final, els del banc van accedir a rebre el pis com a pagament. Va ser com albirar el final d'un túnel, molt llarg i molt fosc.

Després de tenir la vida en via morta, com si fos un cotxe antic oblidat en un aparcament a on acumula pols, va revifar. Amb la companya, una noia colombiana, jove i alegre, van intentar fer les Amèriques, seduït pel país. I van muntar un restaurant hispanocolombià a Cali. Molta feina, molt dura, i tota una aventura.

L'aventura va durar un any, però quan va tornar a la Costa Brava per la malaltia del pare, que s'apagava de mica en mica, va canviar de nou. La distància el va fer entendre que no era allò el que realment volia. La noia volia tenir fills i ell no. No la tractava com es mereixia: encara estava tocat per la destrucció mental i física que suposa patir una situació econòmica difícil. Quan es van separar, no li va reclamar ni un dels diners que havia invertit. Era part de l'herència dels pares. Al final, va trobar feina, i de mica en mica es va començar a recuperar. Avui sempre està de bon humor, i enraona amb tothom. Ha sobreviscut als bancs, a les trimestrals, les liquidacions i als fantasmes d'autodestrucció. No vol ni sentir a parlar de la feina d'autònom.