Quan una senyora de 74 anys demostra estar més avançada en matèria de moral i sexe que tantes jovenetes que es creuen feministes, només pot significar dues coses: que la senyora de 74 anys és francesa i que hi ha massa dones que darrere una disfressa de feminisme no amaguen més que neopuritanisme. Ha hagut de sortir Catherine Deneuve i un centenar més de dones franceses, d'on podien ser, sinó, a dir el que fa temps era sabut: hi ha unes feministes que no es diferencien en res de les senyoretes nacional-catòliques del franquisme. Si de cas, només en el fet que mentre aquestes formaven una creu amb els dits davant de qualsevol fet o referència sexual, les seves successores contemporànies formen un triangle, o sigui un cony. Amb el cony o amb la creu, vade retro, es tracta d'allunyar les dones del pecat, o millor encara, dels homes, que és el mateix. De protegir-les, ja que són tan bledes i estúpides que han de ser tutelades.

He escrit feministes així, en cursiva, perquè en realitat les neopuritanes (no tot són dones, hi ha també homes amants del políticament correcte que els segueixen la veta en clara traïció de gènere, més d'un esperant qui sap quina procaç recompensa) no tenen res a veure amb el feminisme. Feministes són Deneuve i companyia, que tracten les dones com a persones adultes i no com a idiotes que es traumatitzen de per vida si algú els crida «guapa!» des d'una bastida o se'ls acosta massa a la cua del metro. I afegeixen -he esmentat que són franceses?- un punt clau: el dret a importunar que tenim tots els homes i totes les dones quan algú ens agrada, que si no consta en la declaració universal dels drets humans, és només perquè ja s'inclou en la llibertat d'expressió. Com s'hi inclou el dret de la dona a respondre com vulgui a l'impertinent, des d'engegar-lo a la merda a acollir-lo al seu catre, potser totes dues coses, en aquest ordre o en l'invers. Importunar, ser importunat, i riure's del tan socorregut «no és no», aquestes són les claus de la seducció. Però és clar, la seducció també deu ser masclista.

La publicitat, tantes vegades acusada de sexista, mostra on ha arribat la perversió en els nostres temps. Si un anunci a la TV ensenya una dona amb escassa roba, pitrera prominent i paral·lela al sòl a més de poc oculta a la vista, que mira sinuosament la càmera, és publicitat masclista perquè se serveix del cos femení per provocar els homes. Si un anunci mostra un home amb poca roba, marcant paquet i insinuant-se, també és masclista, en aquest cas perquè intenta provocar les pobres i innocents senyores. Tot és masclista o, com escriuria Becquer, un altre tros de masclista que dedicava els poemes ni més ni menys que a senyores, amb ànim de seduir-les -hi pot haver acte més barroer?-: masclisme ets tu... si ets un home.

No és casual que aquest neopuritanisme disfressat de progressisme sigui el mateix que estigmatitza la prostitució. Per una banda no volen que els homes vagin de putes i per l'altra intenten també impedir el flirteig, el tirar la canya pel carrer, a la cua de la carnisseria o a la consulta del podòleg. Els homes, per tant, s'han de limitar a esperar que les oportunitats sexuals -i afectives i amoroses i potser fins i tot econòmicament rendibles- els caiguin del cel, doncs ni pagant ni de franc els està permès tenir cap iniciativa. Tant de bo, caiguessin del cel: o pensen aquestes dones que als homes ens agrada acumular fracàs rere fracàs?