Una xirigota de Cadis va portar a escena la decapitació del president Puigdemont. A terra del teatre, la publicitat de la Fundación Cajasol. Això del sentit de l'humor de les xirigotes andaluses és força de patacada des del meu punt de vista. Res a veure amb l'humor britànic. Ni amb el català. Pel teatre desfilen toreros, bailaoras i etc.
Els personatges sortien disfressats d'espanyols del Siglo de Oro, els temps d'aquella «certa flamarada» que va donar Espanya a la història, abans d'entrar «en una llarga decadència», segons Josep Pla. En nom del 155 fan sortir el personatge que fa de president amb una petita estelada a la mà. El fan demanar perdó i decideixen (el públic fent de cor) que l'han de matar perquè va fer un referèndum.
Contra tot pronòstic no veuran a escena un garrot vil, ni una paret de cementiri contra la qual afusellar els condemnats. Els còmics han escollit la guillotina que, com ja saben, és un invent del francès Joseph-Ignace Guillotin, proposat a l'Assemblea Nacional francesa el 1789 per executar sense dolor. Espanya va tenir més tirada pel garrot vil. S'hi va introduir el 1820 substituint la forca. Segons Ferran VII l'instrument havia de: « Conciliar el último e inevitable rigor de la justicia con la humanidad y la decencia en la ejecución de la pena capital», però la realitat també diu que construir un garrot vil era molt més fàcil. Les últimes víctimes van ser Salvador Puig Antic i Heinz Ches, el 1974. Justament Heinz Ches era la torna de l'obra homònima que Els Joglars van escenificar el 1977. Ells sí que van pujar a escena un garrot vil. Resultat: Albert Boadella va ser detingut i empresonat.
Constatem que, quaranta anys després que deixés d'estar vigent, pujar a escena un garrot vil no ha estat a l'alçada de la valentia d'aquesta xirigota gaditana.
