Sembla monstruós que el ministre d'Hisenda del molt ludòpata regne d'Espanya gravi els premis de la loteria (per sobre dels 2.500 euros, que és xavalla). Sobretot perquè són els amos de la ruleta, les escurabutxaques i el bacarà i no hi ha dia que no ens incitin a jugar. Fins i tot més i més vegades que Joaquín Prat. Tinc clar que la vocació oculta de la majoria dels nostres polítics és la de cap de pista del circ Barnum amb tota la seva galeria de friquis, començant per nosaltres, els seus votants. També els agradaria -a la vista està- ser crupiers de casino o, almenys presentadors del Telenotícies.
De vegades, passa al revés, que una presentadora del Telenotícies es posa en política, com li passa a Letícia, The woman who would be the Queen, Ruydard Kipling no va ser capaç d'imaginar-ho. El cas és que pregunto a la meva neboda Natalie, que és alemanya, si al seu país graven els premis i, tal com em temia, contesta: «Crec que no». En el fons és igual el que facin altres. És una indecència posar pals a la roda de la fortuna, que és un altre nom del cec atzar o de la Providència, no? Ja paguem a l'Estat en comprar els dècims, gairebé sempre sense esperança, almenys, de reintegrament. I tornem a pagar IVA cada vegada que comprem coses amb l'import del premi, si arriba. És a dir, que paguem una i altra vegada pels que no paguen mai o paguen molt poc, potser perquè són amics de l'amo de la guardiola o persones de profit, que en aquest país significa, sovint, estar molt a prop de ser un perfecte delinqüent. En fi, que és un contradéu congelar els somriures de la sort perquè si un ministre tingués aquesta potestat hauria de consolar-nos, també, pels cops de desgràcia. Unes oposicions suspeses: mil euros. Una noia que et diu «la veritat és que només et veig com a amic»: dos mil euros. «Té vostè un melanoma de llibre»: tres mil euros. I així successivament. Els impostos són per als guanys de treball i capital. Tocar la sort porta mala sort, senyor Montoro, perquè és desafiar la sobirania perfecta.
