Tot s'oblida molt de pressa i gairebé ningú recorda el que va fer fa tres setmanes -o fins i tot tres dies-, però recordo bé el que va passar l'estiu de 2016, quan va desaparèixer Diana Quer, perquè la meva filla té la mateixa edat que tenia ella i va estar seguint el cas amb una atenció molt especial. De totes maneres, fins i tot per als més desmemoriats, es fa difícil oblidar la quantitat de barbaritats que es van dir des del primer moment, sobretot en certs programes televisius. No sé si va ser perquè Diana Quer pertanyia a una família burgesa que vivia en una zona pija de Madrid i que podia permetre's llogar un iot per a un creuer estiuenc a Eivissa (ja sabem que el ressentiment social activa la mala bava). O si va ser perquè no hi ha res que ens estimuli tant els pitjors instints com un cas que ho reuneix tot (sexe, misteri, crim, una herència, una família rica que de sobte es veu embolicada en la tragèdia, desavinences matrimonials, germanes que es porten fatal). El cas és que aquell estiu es va dir de tot i amb una alegria i una irresponsabilitat que posa els pèls de punta.
Puc enumerar moltes de les coses que es van dir: que Diana Quer era una noia « ligera de cascos» -crec que van usar aquesta expressió tan antiquada-, que prenia drogues, que sortia amb gent sospitosa, que era conflictiva, que es portava malament amb el seu pare, molt malament amb la seva germana i molt pitjor amb la seva mare, que ja havia intentat escapar-se, que era una irresponsable, que anava amb el primer que se li posava al davant i coses per l'estil. Fins i tot vaig llegir un suposat informe que assegurava que la mare estava implicada en la desaparició de la seva filla perquè Diana havia tornat a casa a la nit de la seva desaparició i la mare no havia dit res a la policia. En aquest informe, per cert, fins s'assenyalava l'itinerari que va seguir Diana Quer en la seva suposada tornada a casa abans de desaparèixer: per on va entrar, on es va canviar de roba, per on va sortir (crec que era per la cuina), tot això. I el pitjor de tot és que aquest suposat informe posava en molt mal lloc la mare, a la qual si més no acusava de no haver-li dit tota la veritat a la policia (cosa que immediatament la convertia en encobridora o fins i tot en còmplice). Aquesta informació es va publicar i jo la vaig llegir. Qui s'ho va inventar? Qui va facilitar aquesta suposada informació? No ho sé, però valdria la pena saber-ho.
No vull ni imaginar-me el que va sentir la mare quan va saber que es deien aquestes coses sobre ella. No només havia perdut tot contacte amb la seva filla, no només estava patint la situació més angoixant que pot sentir un ésser humà, sinó que a sobre l'acusaven de ser sospitosa de la desaparició de la seva filla. Del pare també van circular rumors infamants: que era una persona pròxima al PP, que havia fet la seva fortuna de forma poc clara gràcies als seus contactes polítics, que era un mal pare, que no sabia educar la seva filla, que exigia massa a la seva filla, que s'havia desentès de la seva filla, que no l'estimava, que la ignorava, en fi, aquestes coses. Que moltes d'aquestes murmuracions fossin contradictòries -com podia ser alhora un pare que exigia massa a la seva filla i un pare que es desentenia completament d'ella?- no semblava preocupar ningú. Les enraonies i les murmuracions, sempre fundades en tèrboles sospites que convertien els pares en sospitosos, es van anar difonent als quatre vents. En l'època de Google és fàcil seguir el rastre d'aquestes mentides i difamacions: tot es conserva, tot queda registrat, i suposo que això explica que els humans anem acostumant-nos a oblidar-ho tot al cap de dos dies.
L'escriptor jueu Aharon Appelfeld, que va morir fa una setmana, explicava que quan va arribar a Israel, el 1946, després d'haver-se escapat d'un camp d'extermini nazi i d'haver viscut amagat als boscos d'Ucraïna, el que més li va doldre va ser que tothom li demanava que s'oblidés del que havia viscut durant l'Holocaust. «Això no interessa ningú. No volem històries de supervivents, sinó d'herois. Calla i oblida't de tot, és el millor per a tu i per a tots nosaltres». Appelfed tenia 16 anys quan va arribar a Israel. Com podia oblidar el que havia vist? Doncs sí, això és el que li demanaven. Suposo que els pares de Diana Quer, en aquests dos anys, s'han sentit igual que Aharon Appelfeld quan ningú el volia sentir explicar el que havia hagut de presenciar amb els seus propis ulls. I a sobre quan els han acusat insidiosament d'haver tingut alguna cosa a veure en la desaparició de la seva filla. I no, la seva filla no va desaparèixer. A la seva filla la van matar. I la va matar un paio que era el principal sospitós i que tenia una coartada molt feble, però que tot i així va estar a punt de segrestar a una altra noia i fer el mateix que havia fet amb Diana Quer. Es miri com es miri, la investigació no va ser massa bona. Però el pitjor de tot van ser les enraonies, les murmuracions, aquest núvol tòxic de la sospita que tot ho contamina i tot ho perverteix. Vivim en l'era de la sospita. Tots som sospitosos. I tots sospitem de tots els altres.
