Fa unes setmanes vaig escriure que Puigdemont no s'atrevia a dir: «Fins aquí hem pogut arribar. Estem sols. Anar més enllà seria caure en el precipici». I, atrinxerat a Brussel·les, continua instal·lat en l'èpica. Ara, en solitari. Aquesta setmana, la política catalana, o millor dir, el sector independentista, ha fet un gir. Artur Mas, enfrontat amb Puigdemont, el qual ni tan sols atenia les seves trucades telefòniques, ha dit bon vent (per aquest i altres motius). Carles Mundó, cara visible d'ERC després del fiasco de Marta Rovira, també ha abandonat la política. Forcadell renuncia a presidir el Parlament. Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn han fet una reculada de llibre: el referèndum era una broma i la unilateralitat ha passat a l'arxiu de la història (el jutge Llarena podia haver sigut més generós després d'aquestes confessions). Ningú vol arriscar-se a presidir el Parlament (malgrat la retribució anual de 131.000 euros): potser només el cobdiciós Ernest Maragall. Setmanes enrere també van fer un pas al costat tres polítics històrics: Anna Simó, Lluís Corominas i Meritxell Borràs. El procés està devorant tota una generació de polítics de tot l'arc parlamentari.

El pols ERC-Puigdemont marcarà els dies previs a la constitució del Parlament i, per damunt de tot, la investidura. Puigdemont està cada cop més aïllat (políticament, no electoralment). El PDeCAT i ell transiten per camins diferents. ERC no accepta la investidura telemàtica, encara que la seva postura la interposi a través dels lletrats del Parlament. L'etern temor de passar per traïdors. Josep Martí, responsable de Comunicació de Presidència durant els cinc anys de mandat d'Artur Mas, deia aquesta setmana a RAC1 que l'independentisme parteix de dos supòsits falsos: «1. Espanya no es pot permetre certes coses; 2. I Europa no les tolerarà». «No ens enganyem més», reblava Josep Martí, una persona amb informació de primera mà. I Artur Mas ha enviat dos missatges a Puigdemont: 1. Fes un pas al costat, com jo he fet en dues ocasions; 2. No comparteixo la investidura des de Brussel·les.

Queden tres dies per a la constitució del Parlament i dues setmanes per a la investidura. A la política catalana dels últims anys no es pot predir res. Sempre és possible una tombarella d'última hora (astúcia, en diuen), però el recorregut cada cop és més curt, per molt que Puigdemont pengi una web sobre una inexistent República Catalana. Ignoro què farà una persona tan imprevisible i tan de tirada curta com ell, però el cercle s'estreny: o torna i s'entrega a la Justícia, i aquesta l'autoritza a anar a la sessió d'investidura al Parlament, o continuarà aïllat a Brussel·les. I demà, la sentència del cas Palau.