14 de gener de 2018
14.01.2018

República

14.01.2018 | 06:30

Un dels efectes més significatius i, des del meu punt de vista, irreversibles de la crisi política que des de la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010 sobre l'Estatut allunya Catalunya d'Espanya és la consolidació entre els catalans d'una convicció republicana àmpliament compartida.

Es pot adduir que hi era latent, que feia segles, singularment des de l'11 de Setembre de 1714, que a Catalunya, que havia acabat optant pels Àustries i contra els Borbons, durant la Guerra de la Successió, la monarquia era percebuda amb una franca antipatia o, si més no, amb desídia. Però és que la Catalunya que des del 2010, i davant de la manca de projecte espanyol per a Catalunya que no sigui el de la imposició, ha perdut la resignació i que, en una part substancial, es planteja molt seriosament el seu futur al marge d'Espanya, ha passat de la tolerància a la figura reial al rebuig frontal i sense pal·liatius. Si l'independentisme aglutina més de dos milions de catalans, encara és més gran el nombre dels qui rebutgen el manteniment de la monarquia. Aquest qüestionament majoritari dels Borbons ha tingut plasmacions tan rellevants com la revisió de la vinculació amb la Fundació Princesa de Girona i les declaracions que alguns ajuntaments han adoptat arran de la manca d'empatia del monarca i de la seva família amb la societat catalana. El republicanisme, que, gràcies a la sintonia construïda entre el president Pujol i el rei Joan Carles, semblava adormit des de fa anys, ha emergit d'una manera contundent i els gestos maldestres de la Corona envers Catalunya han accentuat una desconnexió que es va visualitzar nítidament als crits contra la dinastia borbònica que van constituir un dels fets més notoris i comentats de la manifestació del 26 d'agost de l'any passat, després dels atemptats del dia 17 a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. El lamentable discurs del rei després de la repressió violenta durant la històrica jornada de l'1 d'Octubre va reblar el clau. I avui fa tot l'efecte que existeix a Catalunya un consens prou estès que cap futur passa pel manteniment d'una monarquia que alguns, que l'experiència ha acreditat d'ingenus, havien interpretat com un factor de moderació i d'equilibri. Arrenglerat sense embuts amb el PP, el daltabaix que aquesta formació política va patir el 21-D ha acabat repercutint de retruc en la valoració del rei entre els catalans.

És cert que hi ha un grup d'espanyols que es miren amb distància, prevenció o recel la institució monàrquica i que s'identifiquen amb els principis republicans, però també ho és que, quan el rei Joan Carles va abdicar, cap dels grans partits polítics espanyols va reclamar que els ciutadans es poguessin pronunciar sobre el manteniment o no de la monarquia. S'ha imposat per la via dels fets consumats la continuïtat de la dinastia borbònica i aquesta circumstància esdevé avui un motiu addicional de desafecció –fent servir l'expressió utilitzada ja el 2007 pel president Montilla– dels catalans envers el marc polític espanyol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook