A l'any 1983 les sales de cinema projectaren Blade Runner de Ridley Scott i, el 2017, 32 anys després, s'estrenà la segona part, Blade Runner 2049, dirigida per Denis Villeneuve i produïda per R. Scott, cosa que significa que ell avala la nova versió.
Abans de veure Blade Runner havia llegit dos cabdals llibres sobre el futur, el d' Aldous Huxley Un món feliç i 1984, de George Orwell. Quan exercia de professor de Ciències Socials en feia llegir als alumnes un dels dos; en els treballs manifestaren que gaudiren en la seva lectura. Dos textos de ciència-ficció entre la utopia i la ucronia, per a alguns una distopia, una visió fictícia del demà apocalíptica, fonamentada en una intuïció catastròfica dels esdeveniments presents en el terreny de la tecnologia, la ciència, la farmacologia, la política, que segons els seus autors totes elles tendeixen a animalitzar l'ésser humà i per defensar-nos hem de controlar, hem de sotmetre la seva ment, les seves passions i els seus instints bàsics destructius.
Blade Runner, la pel·lícula rodada el 1982 dirigida per Ridley Scott, va donar a conèixer Harrison Ford, un actor que tindria un llarg recorregut cinematogràfic. La cinta presenta una societat fictícia indesitjable del futur, una visió distòpica, escenificada a la ciutat de Los Angeles. El director imagina com serà l'any 2018, el que acabem d'encetar. La ciutat en la novel·la original Somien els androides amb ovelles elèctriques de Phillip K.Dick és San Francisco, però Blade Runner cinematografia el Los Angeles del 2018, com a metàfora de totes les ciutats del món tecnològicament avançat.
Aquesta reflexió sobre el futur no està exempta de lírica. Blade Runner planteja un cosmos trencat entre els països tercermundistes, que moren de fam, i els rics que se suïciden desintegrant-se per dins, corcats per la corrupció i la violència. Tanmateix la primera versió, com la nova, és una reflexió sobre l'ésser humà, la pregunta: qui sóm, d'on venim i on anem, planeja en els dos films. No obstant això, la nova, la de 2049, no aconsegueix ser una poètica ni va carregada del magnetisme de l'anterior. No emociona tant. No sorprèn.
Imaginem, ara, que una persona culta i informada, que el 1983, l'any de Blade Runner, s'hagués clausurat voluntàriament en el petri silenci d'un monestir. Aïllat. Absent i indiferent al món que avançava i creixia paral·lel a la seva vida de retir. Durant el llarg període de vida monàstica la realitat ha corregut accelerada tecnològicament. Ara fantasiegem que aquest bon home a principis del mes de gener del 2018 surt del claustre, abandona la vida d'anacoreta i sotja encuriosit el món. Què li crida més la atenció? Quins són els grans canvis operats en la societat?
Els avions, trens i cotxes ja hi eren el 1983, com alguns electrodomèstics. S'adonarà que els vehicles personals s'han fet més còmodes i segurs, no obstant aquest confort no s'aplica als avions que per encabir-hi més gent per motiu de rendibilitat són més inaptes per als passatgers. La duració del tren en el trajecte de Girona a Barcelona no s'ha escurçat com es voldria. Inexplicablement. Desaprovarà la mutilació del paisatge físic amb urbanitzacions de mal gust i torres elèctriques i el desconcertarà la diversitat ètnica en les poblacions.
On sí notarà el gran avenç de l'enginyeria electrònica és en les llars: descobrirà aparells que abans ni hi eren, nogensmenys el que més el sorprendrà són les grans autopistes de la comunicació. El telèfon fix és el 2018 una peça arqueològica, ara la gent pel carrer o en el tren es comunica amb mòbils amb persones que viuen més enllà dels atlàntics, també veuen pel·lícules, miren la tele, estan connectats amb electrodomèstics de la casa, etc.
Vull suposar que la persona apartada del món i retornada a l'actualitat també quedaria perplexa en aspectes del comportament social. El nostre present és agressiu, groller, lleig i malagradós. Més inculte que el del 1983. Les persones van pel carrer mal forjats; no els importa l'educació cívica i no respecten els bens comuns. Potser tornaria de nou al monestir.
He tornat veure Blade Runner de Scott, un film de culte que esdevingué comercial, que va marcar un abans i un després per a moltes persones i determinà una forma original de filmar pel·lícules de ciència-ficció, més entremaliades, fora de la transcendència solemnial i la pretensió metafísica de 2001: Una odisea de l'espai (1968) de Stanley Kubrick.
Ridley Scott no l'encerta gaire, ni l'enginyeria genètica no està tan avançada com ell suposa, no s'han creat uns sers anomenats replicants, robots humans amb data de caducitat. Un fet que de moment no s'ha produït en sentit literal. R. Scott no va considerar que el gran desplegament tecnològic és produiria en els mitjans de comunicació social o interpersonal: no se'ls va ocórrer, no van saber afigurar-se que justament en aquest territori és on es materialitzaria el màxim progrés tecnològic.
Tampoc l'encerta en l'escenografia barroca dels espais urbans (carrers, places, establiments públics) com dels privats. La ciutat del 2018 no té res a veure amb la metròpolis de Blade Runner.
Ressona en la memòria la frase mítica del final de Blade Runner: «Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja».
