16 de gener de 2018
16.01.2018

Un home embogit

16.01.2018 | 06:30

Ciutadans va guanyar les eleccions el 21-D amb 1.109.732 vots i 36 escons. La llista de Puigdemont, confeccionada amb gent de la seva confiança, i assumida pel PDeCat, va obtenir 948.233 vots i 34 escons. ERC, amb 935.861 vots, va assolir 32 escons. Les dues sumen 1.884.094 vots (un 43,05%) i 66 escons. Amb els vots de la CUP, s´arriba a un 47,51%; és a dir, 2.079.340 vots, una xifra inferior als 2.278.028 vots no independentistes. Tot i així, 70 escons del Parlament són per als independentistes i 65 per a la resta.
Amb tot, els resultats de la dreta neoliberal representada per l´antiga CDC, convertida en independentista, transmutada en PDeCat i fagocitada per JuntsxCat, ha passat de 62 escons el 2010, a 50 el 2012, i a 34 el 2017. A cada bugada ha perdut un llençol.
En nom de qui parla, doncs, Puigdemont? Per què s´atribueix el mandat de tot el poble de Catalunya? Per què anteposa la seva situació personal a les necessitats del país? Per respondre aquests interrogants cal puntualitzar que Puigdemont:
1) És un president cessat per saltar-se l´Estatut i la Constitució, que va fugir a Brussel·les per escapar a l´acció de la justícia. 2) Que si torna a Catalunya haurà d´enfrontar-se a responsabilitats judicials per la participació en el procés fracassat. 3) Que no respectaria la legalitat vigent ni abandonaria la fantasiosa visió d´una legitimitat construïda contra l´ordenament constitucional. 4) Que pactaria amb ERC i la CUP perquè necessita els seus vots per ser investit president. 5) Que seria presoner del simplisme dels anticapitalistes de la CUP que demanen «implementar la república», peti qui peti.
Per sort, Puigdemont no és insubstituïble, en opinió de destacats dirigents d´ERC. Hauria de captar les insinuacions d´Artur Mas de fer un pas al costat, perquè primer és el país, després el partit i finalment un mateix.
Ara bé, la seva trajectòria no avala la figura d´un personatge assenyat, sinó la d´un home embogit. De fet, el seu discurs és una apel·lació a creences i emocions, exigint una fe cega en el seu lideratge per conduir el «poble català» a una terra de promissió.
No és aquell Carles Puigdemont, fill de la petita burgesia menestral que, en un llunyà 14 de gener de 2007, escrivia en el seu blog: «Sóc independentista de convicció, no de pronunciament. Crec que la plena sobirania l´abastarem només a través de la convicció íntima de la majoria social dels catalans, no pas per cap imposició, proclamació revolucionària, rentament de cervell o forçant les circumstàncies polítiques d´uns partits necessitats de poder».
De resultes d´aquestes paraules, Puigdemont hauria de plegar veles perquè Catalunya està per damunt del seu desig de supervivència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema