En aquests darrers mesos hem llegit diversos llibres sobre els anys de la dictadura franquista escrits per autors de les comarques gironines. Ens centrarem en dues novel·les, I ens vàrem menjar el món de Xevi Sala i El pacifista que pretenia volar una discoteca, de Joan Gasull. Xevi Sala és un escriptor de la Bisbal que va guanyar el premi Bertrana l´any 2016. El llibre construeix el seu relat, a partir d´un pescador, d´idees comunistes, que té relació amb un marine yankee de la base de Pals, que treballava a Radio Liberty. És una novel·la interessant, encara que a nosaltres ens ha agradat molt més El pacifista que pretenia volar una discoteca de Joan Gasull, inspirada en un intent d´atemptat que va tenir lloc el 24 d´agost de 1969 a la famosa discoteca Tiffany´s de Platja d´Aro.

El llibre se centra en Francesc Tubau, Dídac Piñero i el mateix Joan Gasull, que varen ser acusats de participar en diferent grau en aquesta acció. Aquests tres joves de l´Escala aleshores eren estudiants de l´Institut Ramon Muntaner de Figueres i compartien pis a la capital de l´Alt Empordà. Formaven part del Comitè d´Acció Revolucionària de la Joventut Indiketa Llibertària.

Aquests joves, com jo mateix que el 4 de febrer de 1969 havia acabat de pintar el mural de l´església de Palau-sator, participàvem aquells anys en els cercles antifranquistes que tot un seguit de capellans catòlics joves havien ajudat a crear, al voltant de les seves parròquies. Un dels mossens més coneguts, per nosaltres i per policia, era Nicolau Moncunill cap i consiliari dels escoltes de la Bisbal. D´aquella època recordem també Jordi Frigola i Garriga, Granés, Sefa Ponsatí, etc. Tots plegats erem uns habituals a les xerrades del sociòleg Raimon Bonal, el notari Xavier Rocha i el pensador Manel Costa Pau.

La destrucció del mural de Palau-sator va impressionar i indignar molts d´aquests joves cada dia més polititzats i revolucionaris. Animats per Dídac Piñero, els tres joves de l´Escala comencen a llegir textos de pensadors anarquistes. Altres llibres de capçalera per aquella generació van ser, en l´àmbit local, el famós Historia del Ampurdán de Josep Pella i Forgas i en el global l´assaig Eros i Civilització de Herbert Marcuse, que es va convertir en la nova bíblia.

El nostre mural estava més inspirat en una mena de collage d´idees cristianes ­postconciliars, des del mateix Joan XXIII, fins els teòrics catòlics llatinoamericans de la teologia de l´alliberament o per l´humanisme marxista d´Antonio Gramsci.

Eren els anys dels recitals de la Nova Cançó Catalana, de la contestació a la ­guerra del Vietnam i del maig francès del 68, la revolució cultural xinesa i de les lluites internacionalistes contra el capitalisme i l´imperialisme americà. I aquí a Catalunya, Espanya, que encara patíem una dictadura policial, militar, clerical i autoritària, els innocents joves idealistes, utopistes com nosaltres, escalfats per totes aquestes lectures, lluites internacionalistes, volíem passar a l´acció revolucionària.

El magnífic llibre de Joan Gasull és una seriosa crítica i autocrítica de la nostra educació política i de les ganes que teníem de passar de la teoria a la pràctica revolucionària, primer en les idees i després en la praxi social. Realisme subjectiu personal, entorn social i històric que sigui el reflex de les lluites socials per l´emancipació dels homes d´un temps i espai comú del socialisme.. Si insistim a recomanar-lo és perquè ja d´entrada, com diria Barthes, un text mai és decadent, derrotista ni sentimental. Res d´exaltacions ni falsos penediments, culpabilitats; a l´opressió de la dictadura franquista no hi havia espais lliures per a la crítica i la transformació pacífica, per això ens reuníem a les parròquies recolzats pel clero progressista. Nosaltres varem pintar El Crit de Palau-sator, lo de voler volar el Tiffany´s era radicalitzar més la lluita contra el turisme i l´alienació consumista dels joves.

Gasull fa una introducció personal i col·lectiva d´una situació històrica i uns ideals anarquistes que poden portar a l´acció terrorista, depenent del punt de vista que es miri. Enfront del terrorisme d´estat i els seus aparells coercitius, la gent que es rebel·là ho feu no tant com a forma de contestació al sistema, sinó més aviat com a acció revolucionària, si voleu utòpica, per aconseguir una societat més igualitària, socialista o llibertària.

I seguint parlant dels grups antifranquistes a Girona, els primers anys de postguer­ra, varen ser els anarquistes els que foren reprimits més severament, un exemple és el pintor Isidre Vicens que fou empresonat una colla d´anys. No oblidem tampoc l´afusellament d´un home bo i moderat, com era Carles Rahola. Finalment. però, varen ser els comunistes els que varen encapçalar la lluita contra la dictadura des de la clandestinitat, d´entre ells destaquem l´Àngel Ser­radell, els germans Montalbán, A. Vela, els activistes cristians de la HOAC, o els joves de Bandera Roja, Xavier Corominas, Jordi Creixans... Aquesta llista quedaria incompleta si no féssim esment de dos grans activistes gironins dels anys 60, 70 i 80, Damià Escuder i Enric Marquès. Menció a part de la comissió cívica, que organitzà la recollida de 500 firmes per l´amnistia, i la protesta, mani, procés Burgos, etc. Damià Escuder, membre de Pax Christi, l´Assemblea de Catalunya i del grup d´en Xirinacs, també fou empresonat per les seves accions socials i polítiques. El pintor Enric Marquès, resident a París, enllaç de moltes accions pacífiques i líder de l´Assamblea Democràtica d´Artistes (ADAG), sense oblidar tampoc Josep Maria Cadenas, gironí resident a Barcelona membre del PSAN, un partit encapçalat a la ciutat per Joan Daunis durant molts anys. Volem citar també les aportacions inestimables que varen fer en Manel Costa Pau, en Jaume Soler (Nic), l´històric batlle d´Arbúcies de la CUPA i el grup Praxis-75, que iniciàrem les lluites democràtiques durant la transició.

Per tant, els fets més importants en la lluita antifranquista a les nostres comarques -a banda dels casos citats- són la pintura i destrucció del mural de Palau-sator i l´intent més simbòlic i utòpic d´atemptat a la discoteca Tiffany´s, fets que estem comentant i tracten en els seus llibres Gasull i Sala, que reconeixem com les millors cròniques, històries literàries d´aquells anys utopistes en què ens volíem menjar el món...