17 de gener de 2018
17.01.2018

Els culpables del Palau

17.01.2018 | 06:00

La llatinada « culpa in vigilando» defineix la responsabilitat de qui no evita un mal perquè no fa ben feta la feina de control i supervisió. En el cas Palau hi havia administracions i personalitats respectables en posició de veure les coses que no es van assabentar de res. O que van fer veure que no se n'adonaven.

La sentència (que no és ferma i serà probablement recorreguda) descriu i castiga delictes comesos entre els anys 1999 i 2009. En aquells anys, que es corresponen amb els de la gran bombolla financera i immobiliària (i amb la seva implosió), enormes quantitats de diners circulaven a Catalunya i a Espanya en totes direccions i a velocitats de vertigen, movien especulacions ferotges i obres frenètiques, untaven les màquines d'adjudicar, planejar, permutar i requalificar, i tipus espavilats com Millet s'oferien per facilitar tot aquest trànsit monetari i apartar-ne un percentatge cap a les seves butxaques. La prestigiosa i estimada institució del Palau va servir per aquestes finalitats innobles. El fàstic que van sentir molts catalans va ser considerable i comprensible.

Però les entitats de l'entramat Palau tenien uns òrgans rectors. La Fundació Palau de la Música tenia uns patrons, gent de nom, directius en importants empreses catalanes. Al consorci del Palau de la Música hi havia representants de les institucions: Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Ministeri de Cultura. Per un costat, la flor i la nata de la «societat civil». Per l'altre, les administracions públiques, dirigides en diferents moments per polítics de tots els colors.

Convergents, socialistes, populars. Pujol, Maragall, Montilla. Aznar, Zapatero. Clos, Hereu. I ningú no va veure res. Ningú no va examinar a fons els comptes de Millet i Montull. Arribaven diners a cabassos i el Palau gastava, creixia, es renovava i era aplaudit, i amb ell els seus patrons i els seus polítics. De veritat que ningú no sabia res, no sospitava res, no sumava dos i dos?

El cas Palau inhabilita els seus espoliadors directes i els qui el van usar per finançar el seu partit, però també els capitostos de la «societat civil» i els responsables dels partits que no van fer la seva feina. Per desídia o per complicitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit