Les resolucions judicials del «procés» em recorden cada vegada més aquella pel·lícula de ciència ficció de l'any 2002, dirigida magistralment pel gran Steven Spielberg i protagonitzada per Tom Cruise, Colin Farrell, Samantha Morton i Max Von Sydow.

A la pel·lícula, el grup de la policia de «Precrim», perfectament coordinat amb les autoritats judicials, fa servir les visions del futur que veuen els «precog» (uns mutants amb facultats «precognitives»), per detenir la gent que està a punt de cometre algun delicte, evitant així que aquest es cometi i aconseguint uns índexs de criminalitat molt baixos.

El sistema se'n va en orris quan es descobreix que els «precog» poden tenir visions del futur diferents, donant lloc a un informe minoritari (d'aquí el nom de la pel·lícula), que en definitiva significa que l'esdeveniment pot finalment variar o fins i tot no produir-se. La història acaba amb els criminals alliberats i perdonats, amb la promesa de no tornar a cometre (o voler cometre, millor dit) cap crim més.

Tot això se suposa que passa l'any 2054. Nosaltres estem ja a l'any 2018, però és inevitable fer un cert paral·lelisme amb algunes resolucions judicials que veiem en el tema del «procés». La diferència és que no estem davant de cap pel·lícula de ciència ficció, tot i que a vegades ho sembla, i que a més no parlem de condemnes sinó de resolucions en matèria de presó preventiva, és a dir, abans de fer el corresponent judici.

La qüestió, almenys des d'un punt de vista jurídic, no és si s'està més o menys a favor de la independència, o si el referèndum va ser il·legal (també ho és aparcar en un gual i no la liem tant), sinó si es donen els requisits legals per mantenir algú en presó preventiva, abans de fer el corresponent judici.

És aquí quan comença la ciència ficció de tot plegat, i més quan llegeixes arguments que almenys, aquí a Catalunya, costen d'entendre i de pair. El cert és que alguns dels atestats i informes que s'han pogut llegir denoten un clar desconeixement de la societat i de la mateixa realitat.

He intentat fer una llegida objectiva i amb total abstracció de la realitat en la que visc (cosa gens fàcil) per mirar d'entendre la fonamentació d'algunes de les resolucions judicials. Les trobo, ho haig de dir, forçades quant als seus arguments i allunyades, al meu entendre, dels fets als quals es refereixen.

Em refereixo sempre a la qüestió de la mesura preventiva de presó provisional, i no a la qüestió de fons, que ja serà jutjada quan toqui.

Per raó de professió i també per raons òbvies familiars, no puc acceptar que hi hagi hagut cap ingerència davant dels magistrats del Tribunal Suprem que han dictat aquestes resolucions, un dels quals per cert va passar també per Girona ja fa molts anys (tot i que estic segur que encara ha de tenir un molt bon record de la nostra ciutat). Soc plenament conscient de la dificultat de dictar aquestes resolucions, del seu caràcter extraordinari i excepcional, i del ple convenciment que ha de tenir el magistrat a l'hora de pronunciar-se, i potser per això em sorprenen més algunes de les consideracions que s'hi reflecteixen.

Òbviament no he pogut examinar tot l'expedient judicial, ni els informes del fiscal i de les defenses, però veient la fonamentació de les resolucions judicials per mantenir la presó preventiva, es veu clarament com la resolució és molt forçada i absolutament qüestionable.

Però, a més a més, fora de les qüestions jurídiques, de veritat pensen que amb la nova realitat del país a dia d'avui es pot mantenir una mesura preventiva tan greu com aquesta? Cal, de veritat?