18 de gener de 2018
18.01.2018

10

18.01.2018 | 16:43

Normalment, quan a un pare (no m'atreveixo a generalitzar amb les mares: el seu paper és infinitament més complex) li preguntes com se sentia el dia del naixement del seu fill, es mostra generós en adjectius. Però essent sincer, no sabria dir-vos què vaig sentir jo. És més, us diria que no vaig sentir res fàcil d'etiquetar. Ets sents feliç, sí, però també acollonit. Sorprès, superat, il·lusionat, embriagat. Jo què sé! quan veus aquell petit rostre que apunta semblances amb el teu tens moltes preguntes i cap resposta, només saps que la vida t'ha canviat però ets incapaç de sospesar fins a quin punt. Sostens el nen en braços, però no tens ni punyetera idea de què faràs el minut següent. No és, aquesta amalgama de sensacions, exclusiva del dia que neix. Passen els dies, les setmanes, els mesos, i cada repte sembla dissenyat per desmentir l'anterior. Quan has aconseguit que mengi bé, decideix dormir menys; quan has aconseguit que camini, corres per atrapar-lo; quan has aconseguit que es quedi sense plorar a escola, enyores els dies en què no volia separar-se de tu. Un bon dia passa de balbucejar a parlar, d'obeir a argumentar, d'observar a raonar. Hereta les teves aficions, però també en construeix de pròpies. T'adones que ell t'ensenya tantes coses com les que tu t'obceques a ensenyar-li. Les llàgrimes que abans eren eventuals, arbitràries, s'han tornat més tangibles, vives, perquè responen a motius més polièdrics. Rieu plegats de les mateixes bromes, i no només d'allò que és propi del contrast entre la infantesa i la vida adulta. No para de créixer, es fa gran. Cada dia veus més clar la persona que serà, de la mateixa manera que amb ell has après a entendre quin tipus de persona ets.

Tot això ve al cas perquè avui el meu fill fa deu anys. M'agrada pensar que és un nen, però (com insisteix a recordar-me quan esgrimeixo la paraula) ja no ho és. Durant aquesta dècada, hi ha hagut de tot, alts i baixos, moments extraordinaris i patiments inevitables, sensacions irrepetibles i errors comprensibles. Però sobretot hi ha hagut el camí cap a una certesa: el dia que va néixer potser encara no puc adjectivar-lo amb propietat, però del que sí em sento molt capaç és de dir com em sento ara. 10 anys després, és infinitament millor del que mai m'hauria imaginat que podia arribar a ser. Supera constantment els seus límits, com m'ajuda dia rere dia a desafiar els meus. I per molts anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema