Cartes

Els anys 50, a Bescanó, una barca de llivant ens mans del barquer Evarist, et traslladava des de la riba bescanonina a la de Sant Gregori per una pesseta d´anada i tornada. Aquell mariner d´aigua dolça sempre parlava d´una filla emigrada al Brasil i de les dificultats que tenoa per saber-ne notícies. Ens deia que les cartes trigaven tres mesos a arribar al seu destí. Ara es dona la casualitat que jo també tinc una filla al Brasil la qual, amb els avenços miraculosos de l´Skype, puc veure i parlar-hi, si vull cada dia. «Los tiempos avanzan que es una barbaridad» deia el còmic Hilarión a La verbena de la Paloma.

Per a qui no ha passat el temps és per a aquesta colla de «galifardeus» del Govern espanyol. El neandertal Rajoy (l´anomeno així perqué si busqueu al Wikipèdia l´home neanertal veureu la foto d´un Rajoy idèntic com fa deu o quinze anys amb la barba negra). Ell, un home tan aficionat a les videoconferències i al plasma, ara s´escandalitza quan el president Puigdemont vol fer servir aquests serveis al Parlament català. Segons un dels seus ministres més pallussos, Méndez de Vigo, no tardaran ni un minut a portar aquest desafiament al «seu» Tribunal de la Santa Inquisició.

Amb la dimissió per malaltia del president de la Generalitat Josep Irla, exilat a la ciutat de Mèxic, l´any 1954 va ser nomenat per un grup de parlamentaris catalans a l´ambaixada del Govern de la República Espa­nyola, també a l´exili de la ciutat de Mèxic, el nou president de la Generalitat, en Josep Tarradellas i Joan.

Quan el 29 de setembre del 1977 el president Tarradellas va tornar a Catalunya, el dia abans va ser rebut a Madrid amb tota solemnitat pel president Adolfo Suárez, que, des del primer moment el va reconèixer com el president legítim de tots els catalans. Un Adolfo Suárez sortit d´un contuberni franquista, però que va tenir la dignitat de voler rebre aquell home tossut amb la seva catalanitat, ja ancià, tants anys allunyat forçosament de la seva Pàtria.

Un clar exemple de democràcia per a un govern espanyol que només sap fer servir els seus jutges i la força de les por­res per impossar als indefensos catalans un article 155 quasi còpia del que va aprovar el govern hitlerià per reprimir i i aniquilar el poble jueu.

Interior continua a l´ombra de l´1-0JOAN JANOHER I SADURNI vulpellac

n Els fets puntuals ocorreguts a la data esmentada, son encara motiu de silenciar-los, per part del departament. Mentre que la premsa en general del país ha seguit la mateixa consigna, mantenint l´estatus dels fets, també, amb una plena desconsideració de la veritable realitat, d´aquell moment que va entristir, com avergonyír, la totalitat d´Europa i d´arreu del món. Veient com la democràcia era trepitjada brutalment, per no respectar els drets fonamentals de tot un poble.

Han passat més de tres mesos dels fets, i continua imperant la rotunditat del No, al succés tan violent que va viure Catalunya. Crec que comença a ser hora de reconciliar-se amb la ciutadania: acceptant l´error comès injustament, pel tracte rebut dels estaments complicats. Jo només pretenc que els dubtes generats per l´aparell informatiu de ràdio, televisió i premsa surtin de la foscor política i s´ajustin al moment crucial que encara ens remou el sentiment d´indefensió als fets.

No jutgin ni tampoc s´interpreti cap mala intenció a l´escrit en qüestió: es sobradament humà poder expressar el que encara es fa servir per aplicar el 155.

És evident que les lleis són per complir-se, però també és ben cert: que aquestes, no han de servir per aplicar la duresa ni la violència. Per quan només era puntual, negociar amb diàleg la voluntat de tot un poble, i evitar així, un enfrontament amb mà dura, sense cap mena de contemplació, mesura que, almenys, s´hauria de reconèixer.