Dimecres es va constituir la nova legislatura del Parlament de Catalunya i es van elegir el seu president, vicepresidents i secretaris. Dels 135 diputats, vuit eren absents; tres d'ells, empresonats a Madrid, van demanar delegació de vot i la mesa d'edat els ho va concedir, malgrat les protestes de Ciutadans i PP. Els cinc de Brussel·les no van fer la mateixa petició, conscients que era legalment més qüestionable. Van preferir guardar aquesta polèmica per a dies a venir. La resta de diputats hi eren tots. I un es pregunta què hauria passat si la majoria hagués fet el mateix que els presos: delegar el vot en els seus caps de files. Hauria canviat alguna cosa de substancial? La resposta és que no.

És cert que el reglament del Parlament no preveu delegar el vot esgrimint com argument que «pel que faré, no cal que vingui», però potser ens ho hauríem de plantejar. Dimecres només van sentir-se les veus del president de la mesa d'edat, del nou president acabat d'elegir i dels portaveus de tres grups. Els altres es van limitar a votar el que va manar-los el seu cap, i que tothom sabia. Ho van fer amb cerimonial, acudint un rere l'altre a dipositar un paper en una urna, però la resta de la legislatura, com a cosa normal, votaran prement un botó des del lloc on seuen. I la majoria de vegades que s'asseguin a l'escó no obriran la boca. Molts d'ells es passaran una gran part del temps amb la mirada fixada en l'ordinador portàtil, fent feina totalment aliena a la matèria que es discuteix. Quan toqui votar miraran quants dits aixeca el seu cap de grup, i premeran el botó en conseqüència. Per fer això, més valdria que deleguessin el vot i treballessin al despatx, o dediquessin aquestes hores a trepitjar el territori i reunir-se amb els ciutadans que representen. A l'hemicicle només caldria que hi anessin els caps de grup i els qui han d'intervenir. (Parlo del ple; les comissions són una altra cosa).

Ens hem acostumat a escandalitzar-nos quan es difonen imatges d'una cambra parlamentària mig buida, tant si és l'europea com l'espanyola o la catalana. De seguida acusem els diputats absents de decantar-se-la. Però que hi vagin a no fer rés encara és pitjor. L'escàndol potser cessaria si els electes fessin pública la seva agenda, si expliquessin quina feina feien mentre el ple avançava sense ells. I un avantatge afegit d'aquesta solució seria que no es produirien els moments vergonyosos en què les bancades competeixen a veure qui escridassa més fort.