20 de gener de 2018
20.01.2018

El president de sarrià de ter

20.01.2018 | 00:25

El Parlament de Catalunya, sorgit de les eleccions legals i legítimes del 21-D, s'ha constituït. Això és una bona notícia i hauria de ser una notícia que vingués a assegurar-nos una legislatura profitosa i sempre conforme amb el principi de legalitat; és a dir que, sota la base democràtica que indubtablement el precedeix, s'ocupés estrictament de les competències legislatives i de control polític del govern de la Generalitat que li atorga l'Estatut d'Autonomia i no es perdés en el no res dels somnis, com li passà a la legislatura precedent, per acabar, totes les institucions d'autogovern, intervingudes per l'Estat. Si ho foren, parlo clar, va ser responsabilitat única dels parlamentaris del PDeCAT, ERC i les CUP.

La constitució del Parlament de Catalunya fill del 21-D es va realitzar complimentant amb exquisidesa tant les previsions contingudes en l'Estatut com les recollides en el Reglament de la mateixa institució que a tots ens representa. El «vot per delegació», recollit en la norma per la qual es regeix la nostra assemblea legislativa, fou ampliat conceptualment per la interlocutòria dictada pel magistrat Pablo Llanera (TS) atès que la «incapacitat» dels diputats i de les diputades, en origen, es referia exclusivament a l'àmbit que el Dret Civil regula quan la persona pateix alteració greu i permanent causada per malaltia o deficiències de caràcter físic o psíquic que impedeixin governar-se per si mateixa.

Té molta entitat que el jutge instructor de suposats delictes com el de sedició i el de rebel·lió pels quals manté a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sànchez, diputats electes, fes una lectura flexible i oberta del Reglament del Parlament de Catalunya, per la qual els va permetre perfeccionar la seva condició de parlamentaris.

Qui havia de dir que un magistrat del Suprem, espanyol per descomptat, echaría el resto fent una lectura àmplia de la normativa interna del Parlament i posant en evidència de passada que els legisladors catalans en tenen poc de polits quan es tracta d'establir les excepcionalitats que permeten delegar un vot que, per definició i per tradició juridicocultural, és personal i intransferible. Segons que em diu el retrovisor, el magistrat Llanera va evitar un nou pollastre d'interpretacions vàries i contradictòries d'un reglament parlamentari que sembla un bot fent aigües.

La sessió constituent de la XII Legislatura del Parlament de Catalunya ens oferí el goig que un gironí, resident a Sarrià de Ter, vila de la qual és també alcalde, el diputat Roger Torrent, en fos elegit president. En la nostra història contemporània, com ell va ressaltar, només un altre gironí, el guixolenc Josep Irla, aquest en circumstàncies ben penoses, va assolir la segona magistratura de l'autogovern català dins d'Espanya. El president Torrent, al costat d'alcaldes com ara Jordi Viñas (Salt), Elies Nova (Llívia), David Mascort (Vilablareix) o Josep Maria Rufí (Torroella de Montgrí), tots ells d'ERC, no només s'integren en una nova generació de bons polítics locals, sinó en la cobdiciada voluntat de la seva formació política de presentar-se en societat com un «partit de govern» després d'agitades anyades de xirucaires. Em sembla molt bé i els resultats electorals acompanyen a aquesta aposta tan seriosa com rigorosa, de vital importància per a Catalunya.

El president Torrent va fer un discurs suficientment equilibrat com per desmarcar-se de la seva predecessora, Carme Forcadell, una activista escridassaire que amb el seu mal fer va portar el Parlament de Catalunya al ridícul més ostentós de la seva història. El de Sarrià es va emportar l'elogi de molts que no militen a ERC i ni tan sols són independentistes. Va marcar perfil propi des del respecte personal i institucional a la pluralitat de tota democràcia que acull els propis i els aliens. Quan va usar el verb «cosir», aplicant-lo a fer tot el possible perquè des de la lògica, natural i enriquidora discrepància, la convivència respectuosa com a valor vertebrador del nostre país es tornés a donar, va semblar una aposta decidida per posar un punt i final a la confrontació cívica-política que tota lectura del 21-D posa en maleïda evidència.

Tanmateix, el president Torrent sap, ben segur, que la pedra a la seva sabata es diu Carles Puigdemont. Aquest, enrocat com mai ha d'estar un president de Catalunya, tossut entre els tossuts, convençut que Espanya és una meda i que el seu Estat és de cartró, i que, per tant, se la pot vèncer, ha posat la seva persona per davant del país i del seu propi partit, exactament allò que el president Artur Mas va dir en roda de premsa que mai no s'havia de fer. El d'Amer es pot carregar el de Sarrià de Ter. Ho sap ERC, ho sap el president Torrent, ho sap tothom, àdhuc el mateix Puigdemont, però aquest, com ja dèiem fa uns tres o més decennis en l'antiga CDC, «va a la seva». En terminologia bíblica, si en Mas fou en Moisès una temporada, Puigdemont es creu que ell és la Veritat i la Vida. I no, rotundament no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook