20 de gener de 2018
20.01.2018

El que importa és participar

20.01.2018 | 00:25

No hi ha res com acomiadar l'any amb una bona correguda. No em refereixo al supòsit sexual de l'expressió, que us conec, sinó més aviat al component esportiu, a la bonica creença que corrent l'últim dia de l'any començaràs el nou amb el moho renovat. Córrer per mantenir-se en forma i alhora netejar-se interiorment és, de fet, el que professa el clàssic mens sana in corpore sano però, últimament, sembla que aplicar-s'ho el 31 de desembre ha de ser el doble d'efectiu. En efecte, parlo de la Sant Silvestre, la coneguda cursa que pren el seu nom del Papa Silvestre, mort l'últim dia de l'any 335, i que d'ençà de la primera, segons Viquipèdia l'any 1925 a Sao Paulo, s'ha convertit en una tradició multitudinària que se celebra any rere any a tot arreu. El cas és que per segon any consecutiu vaig voler participar a la de Navata, bonic poble alt-empordanès de sobres conegut per moltes altres coses navatenques.

Arribat el moment, em vaig plantar a la plaça del poble, al punt de sortida, per omplir la pertinent inscripció benèfica i fer uns darrers estiraments. L'ambient festiu hi prevalia gràcies a la massiva concentració de participants de totes les edats i sexes, la majoria abillats amb disfresses o motius nadalencs que omplien de color i bonhomia el llogaret. A moltes Sant Silvestre, de fet, es convida al corredor a participar amb complements de temporada, per la qual cosa em vaig personar amb un barret de Pare Noel decorat amb trenetes estil Pippi Langstrump. Estava moníssima! Si no fos perquè ja arrossegava una reacció al·lèrgica que durant bona part del Nadal va transformar el meu rostre d'adonis figuerenc en el mateix de Rocky Balboa al final de qualsevol dels seus combats, sens dubte m'haguessin nomenat Miss Sant Silvestre 2017.

I ja em teniu corrent pel nucli antic de Navata, enfilant els cinc quilòmetres de recorregut amb cara de peix globus, barret de Mama Noel i la ferma voluntat de deixar enrere un 2017 de pena. El meu iPod de basar xinès m'acompanyava reproduint una llista d'emblemàtics hits musicals de films esportius, els quals, ben aviat, van generar-me la il·lusió que guanyant la cursa, la immundícia que m'havia turmentat durant la resta de l'any m'abandonaria per sempre més. Esperonat per aquella farsa mental, per aquella flipada musical, vaig començar a accelerar amb ràbia i sense descans fins a atrapar, ben bé en els últims metres de cursa, als primers classificats. I el públic va començar a aplaudir-nos i a cridar-nos enfervoridament alhora que la meva track list entonava el Carros de foc. Va ser apoteòsic. Fins i tot em va semblar avançar a càmera lenta, trenes al vent, sabedor que l'èpica era a tocar. I vaig arribar a la meta en 27a posició, rere un nen obès i un septuagenari mig coix. La història de la meva vida. I la motxilla d'immundícia me la vaig tornar a emportar. Plena. Un any més. Però com diem sempre els losers: el que importa és participar. I tenir salut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook