21 de gener de 2018
21.01.2018

Caure bé i caure malament

21.01.2018 | 06:30

Les primeres enquestes després de les eleccions catalanes apunten a un notable increment de la intenció de vot cap a Ciutadans i a un també notable descens del mateix cap a Podem, les dues formacions polítiques cridades a trencar el bipartidisme del PP i del PSOE, hegemònic durant tants anys.
L´auge de Ciutadans s´explica pel seu nítid missatge constitucionalista i la bona presència d´una candidata dotada d´un potent atractiu telegènic com Inés Arrimadas, que va aconseguir la gesta de ser la més votada en un territori suposadament hostil. I el declivi de Podem, i de la seva franquícia Catalunya En Comú, pel seu missatge confús i els seus coquetejos amb Esquerra Republicana, una de les forces integrants del front independentista.
Però no només a això cal atribuir els mals de la formació. La decadència de Podem, i del seu màxim dirigent Pablo Iglesias (que segons les enquestes és el líder pitjor valorat), compleix almenys un trienni.
Durant aquest període de temps, gairebé una eternitat en política, es van succeir les purgues de significats militants del nucli fundacional (Errejón i Bescansa) que van perdre pes en la presa de decisions, es va accentuar el culte a la personalitat de l´estimat líder, i sobretot es va donar curs a una forma teatral de concebre la política en què prevalia l´efecte propagandístic momentani sobre el treball de camp a llarg termini.
Tots recordarem, per exemple, aquella presentació pública de part d´un hipotètic nou govern amb el socialista Sánchez en el qual Iglesias es reservava la vicepresidència i el nomenament de diversos ministeris importants. I tot això sense consultar a Sánchez, que en aquell moment, per a més escarni, estava a La Zarzuela a la preceptiva consulta amb el Rei. Després, va venir l´abstenció que va permetre de fet la continuïtat d´un Rajoy políticament agonitzant, els morrejos amb Domènech al Congrés, i l´intercanvi de bombos mutus amb el president del Govern en els debats parlamentaris. Per no parlar de la seva entrevista amb l´anterior ambaixador dels Estats Units, James Costos, a la seu diplomàtica, agafats fraternalment de la cintura i amb dues enormes banderes, una espanyola i una altra nord-americana, a l´esquena.
Amic dels efectes especials, s´esperava la seva compareixença per explicar els resultats de les eleccions catalanes del 21 de desembre però va optar pel silenci. Fins que fa uns dies va reaparèixer disposat a «deixar-se la pell i la salut» per ser president de Govern l´any 2020, amb el que, almenys aparentment, aposta perquè Rajoy continuï en el càrrec fins a aquest any. Una possibilitat que pren cos en reconèixer que l´eventualitat d´una entesa amb el PSOE «s´ha estret notablement».
Però no tot són males notícies per als seus votants. Iglesias ha promès que a partir d´ara se centrarà en l´agenda social, és a dir pensions, educació, defensa de la sanitat pública, corrupció, precarietat en l´ocupació, etc., etc. O dit en altres paraules, tornar a les reivindicacions que van donar lloc al 15-M i al naixement del propi Podem. Malgastar aquest cabal d´energia política seria imperdonable. Al marge de tot això, el problema d´Iglesias és que (per la raó que sigui), «no cau bé». I això a Espa­nya és fonamental.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema