21 de gener de 2018
21.01.2018

Mètodes de Corrupció

21.01.2018 | 06:30

El director de l´Oficina Anticor­rupció de les Illes Balears ha declarat a Diario de Mallorca: «Qui pot cometre actuacions corruptes és el que està governant». Arran de la sentència del cas Palau he sentit tertulians que criticaven que els corruptors –els empresaris que paguen les comissions– sempre queden deslliurats de les condemnes. Es referien, en aquest cas, a Ferrovial. A banda que, segons el tribunal, havien prescrit els delictes dels dos imputats de la constructora madrilenya, en la corrupció institucional catalana (també en el cas Gürtel) el corrupte i el corruptor són la mateixa persona o la mateixa entitat jurídica. Aquests casos no són els típics de l´empresari que suborna d´amagat un funcionari o un polític per aconseguir una obra, una concessió o un favor. La corrupció catalana, que s´investiga des de fa temps, amb resultats més aviat migrats, consisteix en el fet que des de l´administració pública/partit polític que governa s´obliga l´empresa concursant a passar per l´adreçador: si vols aquesta obra o concessió has de pagar un percentatge a tal lloc. I això és un sistema estructural, amb la qual cosa la majoria de les vegades no cal ni manipular el concurs. Tothom paga. Òbviament, ningú no està obligat a passar per caixa, i per això també se´ls imputa i, a vegades, condemna, però l´alternativa és tancar l´empresa, especialment si la principal activitat és en el sector públic. Difícil disjuntiva quan la corrupció no és l´excepció, sinó la norma.
També he sentit, arran del cas Palau, crítiques per no haver arribat el tribunal més amunt. Investigar la corrupció és difícil i complex. Primer, perquè, per descomptat, no s´acostuma a deixar rastre documental. Segon perquè qui hauria de vetllar per la puresa dels actes públics, l´administració, és la corruptora. I tercer perquè és la mateixa maquinària política, la cor­ruptora, la que impedeix legislar i facilitar els mitjans adequats a l´administració de justícia per poder investigar. El substitut de Millet al Palau de la Música, Joan Llinares –sort que algú va tenir la lucidesa de designar una persona tan íntegra com ell– ha explicat els paranys que va haver de superar (també dins del mateix Palau) per treure l´entrellat del cas. Les dues úniques persones que podien haver destapat tota la veritat –Fèlix Millet i Daniel Osàcar– han callat. El primer sap qui és la persona o persones que un determinat dia li van proposar fer d´intermediari a canvi d´una comissió. I el segon sap qui li va ordenar anar al Palau a cobrar. Per això, ells tenen la condemna, els actors principals xiulen i els ciutadans intuïm, però no ho sabem tot. A València, en canvi, imputats i empresaris sí que han començar a aixecar la catifa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook