Obra de l'escriptor H. G. Wells, L'home invisible va ser publicada l'any 1897 i és una novel·la de fama mundial. Griffin, estudiant de medicina i pobre, desitja inventar alguna cosa que l'ompli de diners. Prova de fer desaparèixer objectes i animals. I fa invisible un gat, però quan la mestressa és a punt de delatar-lo, Griffin s'aplica la fórmula i s'escapoleix. Ara, com que necessita estar-se en algun lloc -és invisible, però la gana i les ganes de dutxar-se no-, es vesteix de la manera que tots recordem: la cara embenada, ulleres de sol, barret d'ala ampla, tabard i guants. S'allotja en un hostal, envoltat de les endergues per revertir l'experiment. Mentrestant aprofita per robar. Invisibilitat i impunitat. Quan ha de menester tovalloles netes, un conyac, la indumentària lleva sospites. Griffin para boig. Pot i no pot.
Al costat del viatge en el temps, el do de la invisibilitat deu ser una de les fantasies més antigues. Progressar sense ser vist, només que hi pensin un moment, no diran que no. Espiar, mai més ben dit espiar. Lliscar a les cases dels altres, saber-ho tot d'ells. Deambular indiscrets pel Kremlin, per Corea del Nord, per Guantánamo. Veure exposicions de franc, concerts. Entrar a la gàbia dels cocodrils, a la cambra cuirassada, colar-se al metro. Tornar de l´exili per ser investit president del teu país, contra tot pronòstic.
Un moment que tenim una contradicció. Griffin posseix un do que també és la seva condemna. Hem de pensar que la gent no el veu, d'acord, però que ell continua sent un home, un cos. Abans d'arribar al despatx de Trump, les passes, el tuf de la transpiració, potser un esternut, una ventositat, tot plegat tan propi dels homes, l'home invisible també ho tindria. I el pelarien.
Algú dirà que l´ideal seria fer-se invisible i visible, a voluntat, però d´aquesta manera tampoc no arreglaríem el problema de la corporeïtat. A tot estirar podríem abandonar festes avorrides, a la francesa, o burlar un control policial. La resta de coses mundanes com obrir una porta, menjar-se un ou ferrat o dipositar una papereta, per molt invisibles que fóssim, els altres veurien la porta fantasmagòrica, talls de pa màgics sucant-se en ous ferrats i paperetes voleiant.
Vista de prop, la invisibilitat no és cap ganga. Un mateix, si s'està sol, d'invisible ja n'és, i per tant no caldria. I amb els objectes i els moments puntuals encara, recordem les urnes o el canvi de cotxe de Puigdemont sota un pont. Però la majoria de coses, d'esdeveniments i persones, per molt que els vulguis fer desaparèixer, la memòria dels altres boicoteja l'operació. I la memòria és obstinada. Empresonar opositors, esborrar les traces de la història, robar, no hi ha cap mecanisme eficaç. En aquest sentit Mariano Rajoy pateix la paradoxa de Griffin: creu haver obtingut la fórmula, quan en realitat tot el món el veu més que mai, a ell i a les coses que creu haver esborrat del mapa.
