El Tribunal Constitucional va dictar una sentència el 18 de desembre que ha de merèixer l´atenció, com a mínim, de tothom que presti els seus serveis en les diferents administracions públiques amb la condició de treballadores interines, i per descomptat, també de totes les interessades en la matèria laboral des de la perspectiva de l´aplicació del Dret de la Unió Europea en la interpretació efectuada pel Tribunal de Justícia de la UE, ja que són bastants les referències a les seves sentències, amb expressa menció en diverses ocasions de la dictada el 14 de setembre del 2016 en el conegut com «cas Ana de Diego Porras». La tesi d´aquesta sentència ha estat molt recentment posada en dubte en les conclusions emeses per l´advocat general el 20 de desembre amb ocasió de dues qüestions prejudicials de les que ha de conèixer properament el TJUE.

El cas tracta sobre dues treballadores que presten els seus serveis per a la Xunta de Galícia en diferents localitats, en ambdós casos amb contractes d´interinitat per vacant de la plaça ocupada, i que sol·liciten la permuta dels seus respectius llocs de treball, sent desestimada la seva petició, primer en seu administrativa i després pel Tribunal Superior de Justícia de Galícia, per no tenir la condició de treballadores fixes, interposant recurs d´empara.

En entrar en l´argumentació de fons, el TC recorda, en el fonament de dret 4, la doctrina constitucional que defineix el contingut del dret fonamental de l´art. 14 de la Constitució. Recordo ara per la meva part que el principi d´igualtat prohibeix desigualtats que no estiguin fundades en criteris objectius i raonables, i que a més de ser objectivament justificada la desigualtat ha de superar «un judici de proporcionalitat en seu constitucional sobre la relació existent entre la mesura adoptada, el resultat produït i la finalitat pretesa». Igualment, el TC recorda les seves consolidades tesis sobre quan és possible la diferència entre treballadors temporals i fixos, insistint de nou que la durada del contracte en si mateixa considerada, no pot justificar aquesta diferència, ja que «faria de pitjor condició artificiosament als que ja ho són per la temporalitat de la seva ocupació». Especialment interessant em semblen les referències a la jurisprudència del TJUE sobre la interpretació de la clàusula 4, apartat 1, de l´acord marc annex a la Directiva de 1999, amb cita expressa de sentències en què estaven en joc drets de treballadors espanyols.

De l´argumentació o reflexió general cal passar a la resolució del cas concret, i així ho farà el TC analitzant en primer lloc l´existència de terme de comparació vàlid, i en cas (afirmatiu) de la seva existència, analitzar l´existència o no d´una justificació objectiva i raonable del tracte diferent atorgat als treballadors interins pel que fa als fixos.

Novament acudint al dret europeu i a la jurisprudència del TJUE, la Sala és del parer, molt correctament al meu entendre, que hi ha situacions comparables en el cas enjudiciat, com són «la naturalesa del treball prestat, els requisits de formació dels qui els presten i les condicions laborals». Per això, procedeix immediatament a continuació a examinar si la diferència és justificada, objectiva, recordant els arguments de la sentència del TSJ gallec per defensar-la, i procedeix al rebuig de tots ells per estimar que cap «permet justificar, des de la perspectiva de l´art. 14 CE, la diferència de tracte denunciada», fent seva la tesi del ministeri fiscal de l´omissió en aquella d´una dada essencial per a la resolució del conflicte, com era que les treballadores tenien la mateixa modalitat contractual d´interinitat per vacant, «circumstància aquesta determinant de l´anomenada intercanviabilitat dels llocs de treball, exigència inherent a la institució de la permuta». També fa seus els arguments del manteniment del caràcter vacant d´ambdues places, després de la permuta, que no impediria treure-les a concurs per l´Administració, així com la manca de valor del canvi de lloc de treball que es produiria, d´acceptar-se la permuta, pel que fa al referenciat en el seu contracte temporal, ja que «la referida alteració del lloc de treball -i del lloc de prestació de serveis- que en tot cas també es produeix quan la permuta es realitza entre treballadors fixos, és precisament el que defineix a tota permuta».

Fa seva el TC la tesi de les recurrents sobre la no presa en consideració pel TSJ d´una ponderació adequada del dret a la conciliació de la vida familiar i laboral, ja que per a les treballadores la permuta els permetia un millor exercici de les responsabilitats familiars, posant de manifest que el fet de no haver tingut en compte aquesta circumstància a l´hora de valorar l´aplicació de l´art. 17 del V conveni col·lectiu aplicable suposava «no valorar adequadament la dimensió constitucional de l´art. 14 CE, en relació amb l´art. 39 CE, de l´assumpte plantejat, tenint en compte l´efectivitat del contingut constitucional de l´art. 14 CE».

En suma, l´ús del criteri de la temporalitat per justificar la diferència de tracte, un cop rebutjades totes les raons objectives adduïdes pel TSJ, portarà el TC a l´estimació del recurs, anul·lar i deixar sense efecte la sentència d´aquell i la posterior interlocutòria del TC, i declarar la fermesa de la sentència dictada pel Jutjat del Social núm. 2 d´Ourense. La decisió respon a la necessitat d´evitar, per raons d´economia processal, en tant que el TSJ no podria ja resoldre de manera diferent de com ho va fer el Jutjat, «acordar la retroacció d´actuacions per reintegrar les recurrents en la integritat dels seus drets», prèvia afirmació que el restabliment del dret passa «... no només per la constatació de la inexistència d´una raó objectiva i raonable justificativa de la negativa a la permuta pretesa, sinó per l´obligació d´efectuar una interpretació del dret compromès en els termes que ha estat entès tant per la nostra doctrina com per la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea».

Concloc. Una important sentència del TC que obre la via a l´exercici d´un dret, el de permuta, incluïble dins de les condicions de treball, al qual és aplicable la jurisprudència tant del propi TC com del TJUE en matèria de respecte del principi d´igualtat. No és poca cosa.