Xarxes com Facebook o Twitter acullen gent oculta rere l'anonimat o el pseudònim que, malgrat aquest factor -o precisament per ell-, té una munió de seguidors. Aquests espais s'han convertit, durant els últims anys, en el mecanisme d'entrada a internet de subjectes de totes les edats per als quals la Web ha deixat de ser quelcom estrany. Són persones que no tenen cap bloc actiu ni publiquen vídeos a Youtube, que mai han contribuït amb un article a la Viquipèdia ni han dut a terme embrollades transaccions cibernètiques. Amb tot, formen part d'una cultura assentada sobre valors nous i sobre la revitalització d'altres, com l'obertura, la còpia i la (re)mescla. Els discursos són cada vegada més fragmentaris, i els seus autors empren alhora diverses plataformes per expressar-se. Les obres derivades juguen un paper gairebé tan important com el de les originals. Bona part d'aquesta exuberància és efímera, neix predestinada a tenir una vida curta en un entorn que té les seves altes i baixes. El nombre de pàgines augmenta a un ritme de desenes de milers per hora, mentre que cada dia moren centenars de milers d'individus amb perfil a Facebook. En un any, es poden generar dades digitals equivalents als llibres escrits en la història completa de la humanitat. Però, qui les produeix? I per què?
