23 de gener de 2018
23.01.2018

Falsa dicotomia

23.01.2018 | 07:06

Tocava parlar del primer aniversari de Trump a la Casa Blanca. Malgrat que sembli impossible, els índexs de popularitat entre els seus votants han pujat per la millora de l'economia nord-americana, no ho oblidem. O dels interrogants que planteja la propera sessió d'investidura al Parlament, a partir de notícies que no sempre són certes. Quan ja em disposava a posar negre sobre blanc, em venen a la ment imatges d'un preciós documental que vaig veure fa poc sobre el Brasil. Les seves platges, els seus paisatges, el testimoni de la seva gent sempre rient, tremendament feliç, com diuen, tenen prou amb les necessitats bàsiques cobertes. Inevitablement opto per fer introspecció sobre si el model de vida en el qual estem immersos, basat en aquesta carrera de consum mai satisfeta, és la que volem viure. Sèneca ja ho advertia: «Ens preocupem més de viure molt que de viure bé, tot i que cadascú té a les seves mans el viure bé, però ningú és amo de viure molt». Quan en algun moment ens assalta el dubte de si vivim per treballar o treballem per viure, realment no hi ha dicotomia perquè la segona opció és l'única possible. El dubte és la certesa d'una vida abduïda per la feina, que oblida l'esfera personal i familiar i, sobretot, el riure. Tothom, amb més o menys disponibilitat, hauria de concentrar-se amb allò que realment és significatiu per assolir els reptes. Per aconseguir-ho podem aplicar tant el principi de Pareto, que refereix que el 80% dels resultats s'aconsegueixen amb el 20% d'activitat, com la llei de Parkinson, aquella que expressa «que la feina s'allarga fins que s'acaba el temps disponible per a la seva culminació». La clau és identificar el 20% de les coses que són prioritàries i, si retallem hores innecessàries, probablement es guanyi en eficàcia i, alhora, en temps personal per gaudir de tot allò que la feina ens priva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook