Donald Trump i Emmanuel Macron han arribat a les dues direccions de l'Estat més reputades del planeta de manera fulgurant i sense haver-se presentat mai abans a unes eleccions, ni tan sols en l'àmbit domèstic. La seva irrupció desbarata el programa íntegre de Ciències Polítiques, en tant que una de les característiques essencials d'una ciència és la predictibilitat.

A més, Macron i Trump funcionen al marge dels partits, que es consideraven essencials per a la representació política. El francès ha creat la seva pròpia formació des de zero, l'americà ni s'ha molestat a fer-ho perquè confia en el combustible inesgotable del seu ego. En aquests casos, els politòlegs resolen la seva estupefacció amb l'acusació de populisme. El president de França és un populista de centre segons Alain Minc, el seu col·lega nord-americà és un populista llunàtic, segons els psiquiatres a distància.

Amb els Estats Units i França com a exemples, costa refugiar-se en la casualitat i procedeix explorar un canvi de paradigma. No n'hi ha prou de plantejar-se si un candidat inesperat pot arribar a les magistratures màximes sense el viacrucis pels graons inferiors, cal examinar un futur en què serà imprescindible que l'aspirant en condicions no estigui contaminat per una carrera eterna als passadissos del poder. L'experiència va en detriment dels nous governants.

Ningú pot assegurar que una tendència vagi a perpetuar-se, segons demostren precisament els exemples de Trump i Macron. No obstant això, l'auge dels candidats sense marcar obsessiona especialment els fons d'inversió. El gegantí Bridgewater de Ray Dalio, que tutela 140.000 milions d'euros, ha calculat que el vot captat per polítics populistes ha saltat a tot el món del set per cent el 2010 al 35 per cent el 2017. Si la política fos una ciència, i per tant repetitiva, caldria recordar que no s'havia registrat un impuls semblant des dels anys trenta. Un trist precedent, sort que la Història tampoc es repeteix encara que rimi, segons Mark Twain.

La regla de l'absència de regles polítiques està a punt d'arrelar a Espanya. El PP s'ha degradat sobtadament d'orgullós planeta a satèl·lit de Ciutadans. D'aquesta manera, la ruleta dels sondejos ja ha aconseguit que Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Albert Rivera siguin fugaços i virtuals presidents del Govern en només tres anys. El líder de Podem va aconseguir aquesta consideració després de la seva inesperada aparició en les europees i la consolidació en les municipals. El secretari general del PSOE es va alçar amenaçador després de la seva resurrecció, encara que amb posterioritat hagi desenvolupat una tasca exemplar per arruïnar el seu crèdit. Avui mateix, Rivera presideix l'executiu de ficció, tot i que els votants taronja preferirien Arrimadas. I no s'ha de descartar alegrement la hipòtesi d'un Trump o Macron.

Seria fàcil incloure Rajoy entre els presidents virtuals. Investit amb vots prestats i pràcticament desaparegut, tot just si executa les ordres que rep de Brussel·les. A canvi, disposa a La Moncloa d'un parapet contra les esquitxades de l'omnipresent corrupció del PP. Al sortir al balcó, el cap de l'Executiu ha de suportar l'estrèpit del tot Madrid corejant Ciutadans. La unanimitat no només està provocada pels incessants escàndols dels populars. Hi ha components de moda, de gregarisme i d'exageració de les dades estadístiques per coronar la meta de la profecia autocomplerta. El partit abans hegemònic de la dreta reuneix totes les dades per a un enfonsament espectacular, però no s'ha arribat al punt crític sense retorn, la famosa síndrome d'UCD equivalent a la síndrome de la Xina nuclear.

No és sempre una sorpresa el guanyador de les eleccions? No. L'efervescència de la campanya electoral, durant la qual tot candidat té dret a proclamar-se guanyador, furta l'evidència que la substitució al capdavant del Govern està marcada per una sospitosa continuïtat. Felipe González era un president anunciat des del 1977, però només va arribar a la Moncloa el 1982, a la tercera i després d'un cop d'Estat. El seu successor Aznar requereix d'altres tres convocatòries i la palanca de la corrupció, però es veia a venir. De fet, la sèrie de González, Aznar, Zapatero i Rajoy demostra que La Moncloa es presenta per tradició com el desenllaç d'una carrera de fons. L'acceleració de l'actualitat provoca que les eleccions es decideixin ara a l'esprint.