Els espasmes controlats de la Gürtel, el negoci filharmònic del Palau de la Música i altres aventures i entremaliadures ens recorden que en matèria de corrupció es disposa de tecnologia, en general estrangera, per contenir-la o minimitzar-ne els danys. En altres països, on els lladres en la llei encara van ser més audaços, es van endurir les penes al saqueig dels recursos públics, es van implantar, per llei, alguns filtres o supervisions (que haurien detectat aquí, per exemple, tants sobrecostos) i es van crear llocs professionals no subjectes als partits i amb una vigència que no coincideix amb les legislatures. Que les mesures no siguin gaire complicades no vol dir que siguin de fàcil aplicació: els lladregots amb càrrec són molt sensibles a qualsevol retallada en les seves expectatives de lucre.
La sentència contra Fèlix Millet, Jordi Montull, la seva nena i el partit d' Artur Mas, que va canviar de partit sense deixar la poltrona, riu-te'n tu dels ossos blancs saltant d'un iceberg a un altre en les vores de la banquisa polar, aquesta sentència, dic, ens recorda que la meitat del sobiranisme continua pertanyent al sistema del 78, amb tota la seva legió de carteristes. Això sí: sorprèn la celeritat amb què aquest sumari ha estat instruït, vist pels tribunals i resolt, quan assumptes tan vells com la sobtada riquesa en francs suïssos del comptable Luis Bárcenas segueixen cuejant i Bárcenas no és dels que passen desapercebuts, que per a això el van posar, perquè es vegi bé que ha arribat el cobrador.
Això sí, resulta bastant cridaner que Iñaki Urdangarin (sobre el qual pesa una condemna) hagi pogut anar-se'n a Ginebra i Carles Puigdemont (càrrec electe sense condemna) no pugui tornar de Brussel·les, l'empresonarien abans del judici. Europeisme asimètric. És cert que el segon va desafiar l'Estat, però el primer va reptar molt seriosament la nostra paciència, no sé què és pitjor, bé sí ho sé, era una figura retòrica. Mentrestant, l'empresa corruptora, Ferrovial, se n'ha lliurat perquè la imputació mai va arribar a la prescripció, el que s'anomena la paradoxa d'Aquil·les i la tortuga.
