24 de gener de 2018
24.01.2018

La discriminació de la dona

24.01.2018 | 07:07

El paper de la dona en qualsevol relació interhumana ha tornat a ser qüestionat i alguns misògins, disfressats de moralistes, han desqualificat les feministes, que no volen ser agredides ni assetjades brutalment pels homes, presentant-les com unes puritanes negades a mantenir seductors contactes de coqueteig. A tothom li agrada rebre floretes franques, no com un element d'un fals ritual d'aproximació amb regust carrincló de paternalisme masclista, estandaritzat i avorrit.

La frase cèlebre «digue'm que m'estimes, encara que no sigui veritat» de Frida Kahlo o la seva versió fílmica: «Menteix-me i digues-me que m'estimes» pronunciada per una neguitejada Joan Crawford en la meravellosa i austera pel·lícula Johnny Guitar són molt literàries, no obstant menyspreables perquè cap dona, tret que estigui sola i desesperada, ho acceptaria.

Els moviments d'alliberació de la dona van principiar quan unes sufragistes britàniques van demanar el dret elemental a votar en unes eleccions. Semblaria que una petició com aquesta és molt llunyana en el temps. Doncs, no. Això va passar l'any 1928. No fa ni un segle. La dinàmica feminista ha avançat més ràpida en països en democràcia que no en les dictadures.

L'emancipació de la dona és una assignatura pendent en els estats de religió musulmana on es neguen els seus drets elementals: decidir com vestir-se, quins estudis cursar, amb qui casar-se, resar a la mesquita al costat dels homes, negar-se a la mutilació del seu cos amb el bàrbar costum de l'Africa negra de l'ablació del clítoris, etc.

L'any 1973 José Lluis López Aranguren va publicar Erotismo y liberación de la mujer que àvidament llegírem. El primer assaig que va veure la llum a l'Estat espanyol que intentava dignificar la dona i criticava el rol secundari que ocupava en la societat. El pensador entrellucava la urgència que la dona sortís del maresme històric i albirava un procés decidit d'alliberació, d'efectiva emancipació.

Vaig fer llegir als alumnes de Psicologia el llibre Cuatro ensayos sobre la mujer (1974), de Castilla del Pino. L'assaig reivindica el dret de la dona a pensar per ella mateixa (l'autor es referia a la dona benestant, la que havia tractat com a psiquiatra). «Quan era petita la mare pensava per mi, un cop casada, el marit s'encarregava de dir-me què havia de pensar, i un cop gran, el fills van marxar de casa, el marit va aparellar-se amb una dona més jove, jo em vaig trobar sola i deshabitada i per no estimbar-me en els antidepressius vaig haver de recórrer a un psiquiatre. No he viscut, els altres usurparen el meu jo i ara ja gran dic a les noies que han de despertar i adquirir aviat una consciència precoç».

Com a resposta a les actrius, escriptores i periodistes estatunidenques que han manifestat que havien patit assetjament sexual, sortiren les franceses, encapçalades per Catherine Deneuve, per dir-les que no n'hi ha per tant i que la seducció forma part del ritual amorós i eròtic. Les americanes no critiquen pas les bones formes dels homes per apropar-se a les dones, el que maldiuen és la brutalitat masclista.

Al cap d'una setmana la Deneuve demanà perdó, es retractà afirmant que havia donat una opinió sense els suficients elements de judici sobre la violència masclista i les violacions de les dones i havia confós el sentit d'«importunar». Vaig llegir en el diari una gasetilla extravagant, escrita sota els efectes de la primera declaració de la Deneuve, en què l'autor defensava el dret, no sé si el deure, d'importunar; el significat d'importunar en qualsevol diccionari és aquest: «Molestar amb sol·licitacions insistents o amb coses intempestives», sinònims: ofendre, incomodar, enutjar, disgustar, impacientar.

Quan feia classes de ciències socials dues noies molt eixerides em van proposar que els deixés fer com a treball de camp de fi de curs un estudi sobre els piropos. No entenien com alguns homes s'atrevien en públic a donar la seva opinió sobre el seu cos, el seu aspecte físic, sense que elles els ho haguessin demanat. Ho interpretaven no com un afalac, sinó com una demostració de domini, de superioritat masclista, puix que els homes s'atorguen un dret que ningú els ha concedit. Van entrevistar-se amb homes grans i joves d'oficis diversos que es fan a l'exterior, com també amb nois asseguts a la terrassa d'un bar. No se sentien contentes, sinó humiliades, més quan alguns piropos es referien al seu cul o els seus pits. Tirar floretes és una patologia de la vida quotidiana.

Van classificar més de 50 piropos, alguns amb suposada gràcia castissa, fins i tot, amb pretensió poètica, altres de vulgars, masclistes. La majoria d'ells tractaven la dona com un objecte que podia ser utilitzat. La cosificació de la dona en comparacions amb coses: cul com una plaça de braus, flors, fruita, animals, aus, galindaines, ornaments, mariscs, etc.

Els homes hem de reconèixer el deute sociomoral històric: l'hem menystingut i marginat. Moltes dones a causa d'un procés socialitzador en la submissió acceptaren el roll d'inferioritat. Els filòsofs grecs i la majoria de pensadors han cregut que l'home és intel·lectualment superior a la dona i que el seu fi era ser una màquina reproductora. S'ha de reparar aquesta injustícia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook