En Carles Puigdemont, d'ençà que marxà a Brussel·les, em sembla que, políticament parlant, a força de viure nord enllà del seu país, tanmateix ha perdut un xic el nord del seu argumentari polític. El gran escriptor gironí Narcís Comadira escriví: «Girona ... és un laberint de pedra al marge dret de l'Onyar. Un laberint escalonat, presidit i esclafat per la mola immensa de la catedral. Un laberint sense sortida perquè exerceix una mena de fascinació que et segueix vagis on vagis. Per a bé a per a mal ... D'aquest laberint impossible cal escapar-se'n de tant en tant. El gironí en fuig sempre que pot». Tal vegada a Carles Puigdemont el fet d'estar lluny del seu país l'està empenyent a transmetre propostes inversemblants. Tot argument que aspiri a avalar una proposta política ha de seguir, com totes les coses de la vida, el sentit comú. Que una proposta sigui tècnicament viable no vol dir que estigui revestida de la imprescindible racionalitat. I què és allò que atorga la racionalitat a una proposta política? La resposta per ser obvia, és senzilla: el suport col·lectiu donat pels costums de la societat. En aquest país, a tot Europa, i, és més, a tot el món civilitzat, estem i estan acostumats al fet que el president sigui investit amb la seva presència personal. No s'hi val argumentar que si el reglament del Parlament no ho prohibeix explícitament, la investidura es pot fer per internet. Si donéssim validesa a aquesta interpretació, ens sorprendríem de les coses inversemblants, àdhuc barbaritats antidemocràtiques que es podrien cometre en seu parlamentària!

Ja va sent hora que l'astúcia com a eina d'un moviment polític deixi pas a l'honradesa, al sentit comú i a la valentia per posar el bé comú de tots els ciutadans per sobre de les ambicions personals, partidistes o d'ideologies polítiques, les quals tot i ser legítimes, la seva aplicació de manera enfrontada i, per tant irresponsable, mai haurien de posar en perill el benestar i la tranquil·la convivència de tota la societat. Ai, cabàs! Ja resulta increïble que a hores d'ara, després de tots els efectes tan perniciosos que ha causat aquest procés d'independència a les braves i aquesta política de confrontació continua entre el Govern català i el Govern de l'Estat espanyol, encara calgui apel·lar al sentit comú! Els nostres representants polítics al Parlament, abans de prendre la transcendental decisió d'investir un president, haurien de gaudir del dret elemental a poder escoltar en persona les propostes de govern del candidat, i poder exercir el dret elemental a debatre amb ell en persona aquestes propostes, drets que, alhora, són obligacions del candidat. Així ha estat sempre al nostre país, a Europa i a tot el món civilitzat. Ja va sent hora que es llencin als escorrancs de la Història les polítiques d'ofenses, d'enfrontaments i de rancúnies! La vida en societat és més bonica estimant que no odiant; això ho garanteix el federalisme perquè la concòrdia i la solidaritat són la seva essència.