Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s'entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d'ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat -i el país- era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n'estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s'ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d'aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L'any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d'Espanya, després d'independitzar-se'n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» -igual a què?- essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l'actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.