25 de gener de 2018
25.01.2018

El boig

25.01.2018 | 07:07

El bar de la cantonada està fred a primera hora del matí. Ho diem a l'amo i fa un gest d'impotència.

- Per mantenir-lo calent hauria d'apujar-vos el cafè i el croissant i les torrades. Segur que les vostres cases també estan fredes a aquesta hora.

Té raó, així que callem. Per la tele passen l'anunci d'un cotxe d'alta gamma, un automòbil que, malgrat la seva materialitat, travessa el paisatge amb l'elegància d'un esperit. Un parroquià habitual es gira i em diu que ell mai tindrà una màquina com aquesta.

- No és just –afegeix– que anunciïn coses a les quals mai podrem accedir.

Arquejo les celles i dic que sí amb el cap en expressió de solidaritat mentre les terminacions nervioses del meu cervell comencen a establir associacions. El parroquià rectifica:

- No és que sigui injust, és que es tracta d'una veritable agressió. Hauria d'estar prohibida tota aquesta publicitat, i més a aquestes hores. Jo sento que la publicitat m'ataca d'una manera personal. Fan els anuncis per fastiguejar-me. No sents tu el mateix?

- La veritat, no –dic–, a mi em molesten més els anuncis de pizza i els d'hamburgueses barates. Em produeixen cremor d'estómac.

- Però no t'agradaria tenir un cotxe com aquest?

- No m'agraden els cotxes.

En això entra una senyora, també habitual, demana un cafè amb xurros i informa al respectable que ha somiat amb Macron.

- La seva filla petita –afegeix– tenia gastroenteritis.

La informo que Macron no té filles petites i diu que ja ho sap i que el millor de tot és que qui s'ha aixecat amb gastroenteritis aquest matí ha estat el seu marit.

- L'he deixat al llit –conclou.

Acabo el meu cafè, surto al carrer i intento posar ordre, sense aconseguir-ho, en els estímuls intel·lectuals rebuts. Llavors m'ajudarà aquella cita de Shakespeare, amb perdó: «La vida és un conte ple de soroll i fúria explicat per un boig».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook