Els altaveus del PP, els corifeus judicials, força mitjans de comunicació i els trols de les xarxes socials, dia rere dia, ens presenten el president Puigdemont com si fos un pròfug, un tocat de l'ala, un descontrolat, un artista de varietats o el passat de Catalunya. Ja n'estic fins als moniatos.

Tot aquest menyspreu dialèctic, esclar, contrasta amb el neguit evident amb què la policia apama camins rurals, aeròdroms petitonets o les clavegueres del parc de la Ciutadella. Gairebé com si s'hagués convertit en l'hereu de la malignitat criminal d' Ossama Bin Laden. O de Godzilla, Sàuron o Darth Vader, per dir-ho en termes cinèfils.

Malgrat tota la distorsió caricaturesca que ens venen, l'estratègia del president d'anar-se'n del país ha estat la més encertada. A cada moviment seu, l'autoritarisme de l'Estat queda en evidència. Des de l'estira-i-arronsa d'euroordres, al tancament sobtat de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les.

Sí: Rajoy i els abrandats del 155 es pensaven que el candidat de JxC seria derrotat electoralment. No hi comptaven, amb ell. I per això, per molt que ara s'esquincin les vestidures, ningú va qüestionar que fos candidat al desembre.

Vivim en una democràcia no intervinguda? De debò? Doncs Puigdemont hauria de poder tornar al Parlament. Amb garanties. La suma de vots avala sense discussió la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat. Per moltes cortines de fum i entrebancs que es treguin de sota la màniga els grans perdedors dels comicis.