Fa prop de trenta anys que per diferents motius viatjo molt habitualment a Madrid i, certament, ara ja no és el mateix. Des de la tardor passada hi ha per als catalans una doble incomoditat a l'aire. D'una banda, resulta impossible de pair l'actitud d'Espanya vers Catalunya, barreja de despreci, manipulació, mentida i odi i, d'altra, t'adones que el problema de fons rau en el fet que el nacionalisme espanyol ha cosit la seva renaixença a costa de Catalunya, d'inculcar la imatge d'una Catalunya rebel que només pretén destruir la gran nació espanyola.
Són ingredients massa negatius per a una recepta amarga que té conseqüències a tots els nivells. No només han deixat a zero el marge d'autonomia de Catalunya i han paralitzat fins a nivells impensables l'administració pública. Avui una empresa catalana no ho té fàcil a Madrid i una madrilenya tampoc és ben vista a Catalunya. Avui ser català a Madrid suposa haver de respondre per tot el que passa a Catalunya o per allò que diuen que passa encara que no passi. Avui la col·laboració privada madrilenya en projectes catalans ja no rep el vistiplau fàcil d'equips directius o consells d'administració.
És cert que l'estètica per il·lustrar una presumpta fuga massiva d'empreses no ha ajudat, com tampoc han ajudat algunes declaracions d'empresaris amenaçant de marxar i, evidentment, de polítics intentant ridiculitzar tot el que passa a Catalunya.
Potser algú hauria de començar a preguntar-se si més enllà del trencament institucional i polític és possible cosir de nou relacions socials i econòmiques dins de teòrics països civilitzats. Encara que el paisatge que es visualitza és molt negre i més quan per ser un bon espanyol avui has de ser contrari a Catalunya.
I evidentment, ja no comptem amb els mitjans de comunicació que difícilment entendran que gran part de la seva crisi no és econòmica sinó ètica i que no porta enlloc amagar la realitat.
