26 de gener de 2018
26.01.2018

Com deixar de ser patriota

26.01.2018 | 09:23

Quan era jove, jo era un patriota. Intentava lligar amb les turistes explicant la història de la senyera, de Catalunya o del català. La que no fugia és perquè s'havia quedat adormida. Fins que a cala Montgó, una holandesa de les del top less -«les del top less» eren una categoria classificatòria, i no menor: eren les més ben valorades, només per sota de «les del tanga», però aquestes no estava segur que existissin- se'm va atansar.

- Tu macho españolo

Doncs macho españolo. Allà vaig enterrar la bandera i allà va morir el meu patriotisme, una mica com en Puigdemont quan li demanen besar la bandera espanyola, tot i que en el seu cas no era una turista sinó un espanyol de barba serrada, qüestió de gustos. Em penso que aquell dia fins i tot vaig improvisar uns passes de toreig amb la tovallola, però no em facin cas, potser la memòria m'enganya. No és que des d'aleshores em sentís espanyol, això seria canviar una bandera per una altra. Vull dir que en aquell instant vaig decidir adquirir sempre més la nacionalitat, personalitat o estat civil que millor s'avingués als meus interessos sexuals. Per a una holandesa –o belga, o francesa, fins i tot sueca, si és que això no era com el tanga i no existien– de les del top less, m'hauria fet passar per iemení si tal cosa m'hagués assegurat una estona entre els seus braços, no diguem ja les cames.

Quan un abandona l'estima per un país, no la torna a recuperar ni en la maduresa, quan les úniques holandeses que se li acosten a la platja són les quartilles que el vent ha fet volar al veí de tovallola. A la meva edat no estic per reviure sentiments patriòtics, menys encara quan observo les pallassades que es fan en nom de Catalunya.

Veure els fets actuals sense embolcallar-me en cap bandera em permet ser indulgent. Quan tothom es fa ressò del ridícul de l'expresident Puigdemont en la seva tournée europea, jo l'exonero de culpa. La responsabilitat no és seva, sinó de qui ha organitzat la gira. Coneixent les limitacions de l'exalcalde gironí, no se'l pot enviar a l'escorxador permetent que se li facin preguntes no pactades. Ell no anava al país de Hamlet, no li demanem esforços intel·lectuals, ell anava a la ciutat del professor Franz de Copenhagen, que l'expresident és més personatge de TBO que de tragèdia shakespeariana. La senyora Wind –vent, en anglès– el va escombrar com un huracà. Li va explicar què és Europa, el va acusar de voler-se treure els pobres de sobre i li va recordar que democràcia no és només votar, mentre ell confirmava que parlar diverses llengües a voltes només serveix per quedar com a idiota en diferents idiomes. El que calia era la preceptiva entrevista de Sanchís - «president: oi que sou el legítim president de Catalunya i Espanya és feixista per naturalesa?»-, en un acte presentat per Pilar Rahola i amb un xou a la mitja part de Toni Albà, que aprofitaria per fer publicitat del seu restaurant, que el pobre també té dret a viure del procés. Ja que la gira no servirà per aconseguir suport ni a les illes Feroe, almenys que serveixi per fer caixa, caixa de resistència, s'entén, i pagar les multes que comencen a caure implacablement.

Si hi ha qui amb aquests xous, en lloc de divertir-se, passa vergonya de ser català, la solució és simple: la tabarra de l'expresident amb l'exprocés (vivim dies del prefix -ex davant de tot) s'acabarà el dia que a en Puigdemont li digui « tu macho españolo» una holandesa espaterrant. De les del top less.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema