Continuem en temps d'incertesa. No tinc el gust de conèixer al nou president del Parlament però el seu discurs de presa de possessió haig de reconèixer que va tenir un to molt diferent del de la seva predecessora, la sectària Carme Forcadell, i del que va fer el president d'edat, que el va precedir. El seu fou un discurs de la normalitat. Acostumats als discursos sectaris i/o arrauxats de la predecessora i dels seus adlàters resulta gratificant sentir algú que diu voler acollir tots els catalans, algú que diu voler cosir la societat catalana (reconeixent implícitament que està dividida) i que diu que el Parlament és el lloc on s'han de poder expressar totes les opinions i defensa que s'ha de tenir respecte per totes elles tot dient que la tasca del Parlament ha de ser la política en el sentit de fer avançar el país. Va acabar amb un visca la democràcia i visca Catalunya. No deixa de ser anormal que un discurs com el que va fer el president del Parlament, un discurs que hauria de ser l'habitual, sigui tan comentat. Només demostra la situació d'anormalitat democràtica que viu el país.
Però si el seu primer discurs va ser de normalitat, l'anunci que el candidat proposat és Puigdemont ens retorna al xoc de trens i potser cal anar una mica enrere i fer un repàs de les actituds que anem repetint i on porten. El xoc de trens larvat va sortir a la llum amb les sessions parlamentàries del 6-8 de setembre, unes sessions que varen suposar el moment de més tensió política en el Parlament de molt temps ençà, unes sessions que varen dividir el Parlament i que la majoria parlamentària (minoritària en vots) va usar per saltar-se totes les regles democràtiques i aprovar dues lleis que varen subvertir la democràcia a Catalunya. Després va continuar amb la jornada del suposat referèndum de l'1-O i després amb la sessió de proclamació de la DUI, suspesa i finalment amb la proclamació no executada del 21-O (dic no executada perquè ni tan sols varen retirar la bandera espanyola de la Generalitat i l'endemà els membres del govern varen desaparèixer dels despatxos oficials, o sols hi varen anar a eliminar o recollir els seus papers). Els independentistes porten temps buscant simplement la provocació i la resposta del Govern espanyol, que només ha sigut la de la força i de fer actuar la justícia, en comptes de la tant demanada resposta política que s'havia d'haver produït molt abans. TV3 passa sovint reportatges sobre l'1 O però no reprodueix l'espectacle del 6-8 S. I els diré una cosa sobre el suposat referèndum de l'1 O. Mirat des de fora tot el que ens va passar i que ara sembla que volen revifar a mi em sona a baralla de pati de col·legi, quan dos adolescents o no tant decideixen enfrontar-se per qualsevol tonteria. I els ho explicaré; tothom sabia, per exemple, que el suposat referèndum no tenia cap validesa i no portaria cap conseqüència política de veritat (era un non-sense) i no obstant la Generalitat i el govern d'Espanya (com dos perdonavides de col·legi) anaven aixecant la veu dient uns que el farien i els altres que no es faria. I així va acabar i, ho sento, però jo no puc donar la responsabilitat a un i no a l'altre perquè si el govern d'Espanya va fer un ús no proporcionat de la força el de la Generalitat va enviar a unes persones enganyades a una defensa d'unes urnes com si en això ens hi anés la vida totalment quan sabíem que eren inútils i contaminades, només per poder burlar-se del govern d'Espanya i dir que havia guanyat la trifulca. I el mateix podríem dir quan la resposta del govern d'Espanya ha estat usar la justícia. El govern català va anar a provocar amb les sessions parlamentàries del 6-8 S i amb les declaracions (que ara diuen que sols eren nominals, sense validesa) de la DUI i el govern d'Espanya va anar enviant els problemes a la justícia com si ells no hi tinguessin res a veure. Tot plegat un conjunt de despropòsits d'uns provocant i els altres passant o responent desproporcionadament. I així, per aquest camí no es va enlloc, no se soluciona cap problema. I que consti que si a Espanya ens mana un partit de dretes i corrupte no quedem gens lluny a Catalunya.
Mal anirem si tornem a anar pel camí de l'enfrontament i la resposta judicial i continuem pensant que la baralla de pati de col·legi porta a algun lloc. Esperava i desitjava que el nou parlament donaria pas a un govern que governi i obri un camí de diàleg. Ara estem davant d'un joc de poder que s'està jugant en el camp independentista entre un Puigdemont que es creu intocable i una ERC i un PdeCat que semblen decantar-se per una solució més realista. El govern del PP faria be de parlar amb el nou President del Parlament, que ha demanat dialogar encara que ho delegués en algú que no fos en Rajoy. Mentretant, els que sí creuen en el diàleg i han tirat endavant, per exemple, una iniciativa al Congrés per reformar la Constitució o han presentat una llei de llengües que valdria la pena estudiar, són tractats d'il·lusos i els independentistes passen, s'ho miren amb recel. Esperem que algun dia el seny tornarà a aquest país.
