Si tenen alguna esperança que el 155 desaparegui quan es formi govern, em temo que hauran de posar la il·lusió a la nevera. Tant és si s'investeix el president Puigdemont com si s'opta per un altre diputat sobiranista. De fet, estic convençuda que, si s'opta per un altre, les coses aniran indefectiblement a pitjor.
Ara som on els nostres veïns fa anys que somiaven. De moment, les seves esperances s'han complert, si més no temporalment. Ho han anat preparant tot des de fa anys: recollida de signatures « contra Cataluña», fundació de Ciutadans, de SCC... A Espanya el PP havia saltat del govern el 2004 per la imaginació fora mida que va demostrar interpretant els atemptats de l'11-M. El president dels veïns era Zapatero, i a la Generalitat hi havia el president Maragall. El 2006 aprovàvem un Estatut que el TC encara no havia retallat. Les pressions dels veïns sobre l'autogovern s'acceleraven. Venien de totes bandes: retallades de competències (van començar, pràcticament, dos dies després del 23-F), espoli fiscal sostingut, la sembra continuada de zitzània contra la llengua... Volien prémer fins al límit, fins que petéssim. L'excusa perfecta per anul·lar l'autonomia, que és on som ara. No els ha sortit tan bé com volien. El nostre guió no l'entenen i han hagut d'ensenyar massa les orelles. I ara, quan ensenyes les orelles, et veu tot el món. Espanya viu un dels seus pitjors moments.
Ens queda alguna solució, si no volem acabar convertits en una mena de Valladolid amb vistes al mar? Investir el president Puigdemont. Si algú pensa que fent bondat ens regalaran res, va servit. Aquí tot ho hem hagut de lluitar. Si no ho fem, haurem renunciat tots solets als resultats electorals. O els trenquem el guió amb imaginació, creativitat i resistència, o tindrem 155 per donar i per vendre.
