Amb sorpresa veig els dirigents del Procés desfilar davant els jutges amb una fervorós entusiasme constitucional, amb una acceptació no usada de l'article 155 i els límits de la Carta Magna. El sorprenent no és que ho practiquin els reus -que poden i han de fer servir qualsevol martingala per tal de no anar al trullo- sinó que els magistrats acceptin el procediment com a vàlid. Ningú s'imagina els Panteres Negres declarant davant del Tribunal Suprem dels Estats Units que seran bons i ajudaran les dolces velletes blanques a creuar el carrer. Ningú va veure l'irlandès Gerry Adams en un homenatge a l'almirall Nelson. Cap jutge de Canadà deixaria de somriure si els independentistes del Quebec cantessin a cor Déu salvi a la reina.

Correspon al periodista Pedro Vallín (recolzat en l'analista Jorge Dioni) haver descobert la vigència, en la nostra societat tecnificada i consentidora (molt més que liberal), de l'acte de fe, de la renúncia pública a Satanàs, un mecanisme típic de la Contrareforma, de Trento, recuperat parcialment per alguns colpistes dels dos últims segles i, completament, pel general Franco. «I no oblidem -diu Vallín-, que no hi va haver ruptura amb Franco, sinó transició». Així és. I tampoc els estranyi que els independentistes exigeixin «un sol poble», saben que n'hi ha més d'un però persegueixen la nostra conversió al catalanisme actiu. Com a bons catòlics, ens diuen: «Renuncia a Belcebú!».

En bona lògica, l'ús lliure de la paraula està tancat -no podia ser d'una altra manera- per un arsenal de disposicions (llei de partits, llei mordassa, normes de protecció del «honor» dels cossos i forces de seguretat de l'Estat i de persecució del «delicte d'odi» perquè l'atrevit senti els abismes als seus peus, abismes dels quals només el salvarà, no la paraula recta, sinó el penediment davant la gairebé segura violació d'un terreny tan minat. Però no érem una societat lliure? Ho som, ho volem ser, però abans de la Constitució ja existia un poder que ens segueix parasitant, un poder com una troca de segles.