28 de gener de 2018
28.01.2018

L'àngel caigut

28.01.2018 | 10:47

Pérez de los Cobos

Una de les responsabilitats que m´omplen més des d´un punt de vista professional i de feina feta amb rigor és la de membre del Comitè d´Elecció de Jutges de la Cort Europea de Drets Humans. La Cort està integrada per 47 jutges, un per cada estat membre del Consell d´Europa. Aquest gener ha tocat el torn de la renovació del jutge espanyol. Una posició molt destacada amb un mandat de nou anys.

En la llista de tres noms proporcionada pel govern espanyol es feia notar Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional quan el juliol de 2010 es va fer pública la sentència de l´Estatut d´Autonomia, que va quedar absolutament desfigurat.

El que té de bo el món competitiu institucional europeu és que està molt més basat en el mèrit i la capacitat, en la meritocràcia, i no hi cap el favor ni les componendes de l´antiga manera de fer política meridional.

Qui escriu ha pogut fer feina i ocupar responsabilitats precisament per aquest caràcter competitiu i no aborregat. Si no, de què un nacionalista català hauria arribat a algunes responsabilitats.

Tornant al tema: Pérez de los Cobos es va topar de cara amb la realitat: res promès als despatxos de Madrid es podia imposar per l´ordeno y mando a Estrasburg. Tinc l´obligació de guardar secret de les deliberacions del Comitè d´Elecció de Jutges –i de la comissió de fons reservats del Congrés– i en els dos casos sempre ho he complert.

Només vull escriure que és del tot fals el que va difondre un portal «confidencial digital» de temes legals, Confilegal, és a dir pura merda i exemple del mal que poden fer els xiringuitos digitals i de com es pot difondre una mentida.

Pérez de los Cobos, que no és sant de la meva devoció ni va ser el candidat que vaig votar al Ple de dimarts, va parlar en un francès perfectament raonable. Es va escriure i difondre que no parlava ni anglès ni francès i que va demanar traducció al castellà. Això és impossible perquè les dues llengües de treball del Comitè i del Tribunal són l´anglès i el francès. Però una bona difamació ben llançada es propaga viralment en hores.

El candidat altament recomanat pel Comitè va ser Martín Pérez de Nanclares, el cap més ben moblat i el més ponderat en les seves respostes. Però aquí va irrompre la tercera candidata, María Elósegui, que contra tot pronòstic ha acabat guanyant. Un cas espectacular.

La senyora Elósegui va fer una campanya intensa de correus electrònics als membres de l´Assemblea que l´havíem de votar. Va aconseguir fascinar l´esquerra europea –que molt majoritàriament la va votar. També s´ha escrit i ja ho han reconegut en públic: també la va votar la parlamentària de Podem.

A l´esquerra europea es va vendre com una gran defensora dels drets de les dones i va fer circular el títol del seu llibre sobre els drets dels transsexuals. Mentrestant, viatjava per països europeus conservadors per vendre la seva cara ultraconservadora i la seva condició de membre de l´Opus Dei.

Els va posar tots al sac: 114 vots i elegida per majoria absoluta en primera volta. També va comptar, i molt, aquesta tendència dels nostres dies de «dona vota dona» amb els ulls clucs, que em sembla una veritable bajanada. Després van començar a sortir publicats els seus textos antics considerant l´homosexualitat una patologia.

El Govern espanyol anava tan concentrat en la candidatura de Pérez de los Cobos que no va pensar mai que aquella dona de «farciment» els muntaria una campanya silenciosa i com un Forrest Gump arribés fins a la victòria. No va pas ser el meu vot.

Letònia

Aquest octubre hi ha eleccions a Letònia, que vaig visitar per primer cop l´octubre del 17. Ara només em queda San Marino per haver visitat en viatge no privat els 47 estats membres del Consell d´Europa. A San Marino hi seré l´1 d´abril en l´elecció dels dos capitans –diputats electes– que fan la funció de cap d´Estat per sis mesos.

Tornant a Letònia, aquestes seran les primeres eleccions des de la politica d´influència de Moscou sobre territoris amb una important minoria russòfona –més del 44% de la població. S´intensificarà, doncs, la tensió que dura des del final de l´URSS, arran de la independència del Bàltic. Malestar que es reflecteix en un incident com el següent: l´alcalde de Riga, el russòfon Nils Usakovs, va ser multat governativament fa uns mesos per parlar en rus durant una entrevista en una escola.

Gairebé el 60% dels habitants de Riga són russoparlants. Molts hi tenen arrels centenàries i d´altres van arribar a partir del 45 en l´operació migratòria muntada per Stalin per russificar i sovietitzar les repúbliques bàltiques.

Amb tot, la majoria de russòfons, de tots dos orígens, van votar a favor de la independència de Letònia al referèndum del 3 de març de 1991. I de ben poc els va servir: un cop establert l´estat letó, els partits autòctons de la dreta, el centre i l´esquerra van sumar i van posar en un apartheid administratiu els més de mig milió de russòfons portats per Stalin.

I van ser declarats «no ciutadans»: ni dret a votar, ni a la propietat de la terra, ni accés a professions estratègiques com la judicatura i la policia.
Això sí que hauria de ser digne de la preocupació d´Albert Boadella i no pas aquesta nostra terra on tothom té igualtat de drets fonamentals.

SSS

He allargat acabar aquestes notes fins al dissabte a la tarda per saber la resolució del Tribunal Constitucional davant el recurs presentat pel Govern de l´Estat per intentar evitar el debat d´investidura del president i candidat Carles Puigdemont el dimarts dia 30. S´ha de dir que l´equip habitual de Soraya Sáenz de Santamaría fa temps que diagnostica malament els fets i els ritmes a Catalunya.

Fa dues setmanes deien: «vamos a pedir al Rey que no refrende el nombramiento» amb l´alegria de posar un cap d´Estat irresponsable (terminologia constitucional) en aquesta gran crisi. La setmana passada van considerar que com que encara controlen el Diari Oficial de la Generalitat a través de l´article 155 CE no publicarien el nomenament fet pel Parlament per considerar-lo «contrari a llei» (?). Després van valorar impugnar el Ple un cop celebrat i dijous van saltar amb una impugnació «preventiva».

El Consell d´Estat ha dit que no. El president del Consell d´Estat, Romay Beccaria, és exactament l´home que va entregar un currículum recomanat a Mariano Rajoy d´una advocada de l´Estat de Valladolid per l´amistat amb el pare de la recomanada. Va entrar com a «vocal-assessora» a Moncloa en un moment imprecís de la legislatura 2000-2004. Els «vocals-assessors», ja us podeu posar les mans al cap. Poden parar la més gran iniciativa política amb els tiquis miquis dels qui tenen un empatx de cultura de llibres acadèmics recentment memoritzats i una indigència de cultura de vida viscuda.

Avui aquesta recomanada per Romay Beccaria ha rebut una gran bufetada del seu mentor. És la vicepresidenta del govern espanyol, SSS.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook