La crisi ha matat la il·lusió en el futur. El fantasma que recorre Occident avui és la por. Por de tot. Dels canvis, por de quedar-nos com estem, por del desconegut. Por d´avançar i por de retrocedir. La gent ha tingut por de l´atur, por que els seus fills visquin pitjor que ells mateixos i por de la immigració i l´Islam. Això ha provocat pujades del nacionalpopulisme d´extrema dreta i d´extrema esquerra, que ha deixat estabornida la classe obrera.

A Catalunya hem esquivat la crisi amb una gran mentida que no ens ha portat enlloc. A Espanya les esperances de canvi es van fonamentar sobre una generació que, de moment, només ha demostrat no saber posar-se d´acord. Al món, les dues figures de Trump i Putin no fan albirar que en les pròximes dècades viurem en un món més hospitalari, més amable, més respectuós. Més aviat al contrari. Estem abocats a una carrera dominada per la tristesa, per l´apocament.

I cal donar una altra vegada una esperança, molt concreta, a la societat. Les grans paraules d´ideals purs com igualtat, llibertat, república... han estat corrompudes. Al nostre voltant, ara mateix tot és caos. I ningú ens ha ofert una mà. La incertesa ens situa en el desencant. Anem caient. I l´única esperança és que la caiguda col·lectiva sigui lenta.