Hi ha una cosa que està clara: el PDeCAT pertany a una espècie molt més evolucionada que el PP. No és racisme, per Déu, és capacitat adaptativa. Així que Convergència va sentir que, per culpa d´un modest percentatge del 4%, li mossegaven el cul els llebrers de la premsa i els mastins de l´aparell judicial, es va canviar el nom, els estatuts i la raó social, de manera que els mateixos ossos van poder continuar en la seva ossera que ara es deia Institució per a la Defensa de Plantígrads Amenaçats. Menys evolucionada no vol dir ximple: aquí tenen el cocodril, pràcticament inalterat en els últims 300 milions d´anys, i les seves barres segueixen sent un prodigi d´eficàcia, ho dic perquè alguns entenen la política com l´ocasió d´un apetit desmesurat.
Al PP li agradaria reinventar-se i «mirar al futur» (encara que fos per variar), però com que la meitat dels seus votants són jubilats i ja tenen algun dels estralls que tots patirem, no es decideix a canviar-se el nom (els estatuts i la raó social) no sigui que surtin de Gènova i aterrin a Tegucigalpa, que a veure què fas a Tegucigalpa, qui et posa pis i com saben els seus ancians quina és la papereta bona. En qualsevol cas, Pedro Jota ja ens ha enllumenat el camí i assenyala 21 proves (ni una menys) que Mariano Rajoy coneixia la caixa B del partit, de manera que és la lloca d´aquestes 21 raons com els vint-i-ous d´una pollada, amb perdó. Molt més inquietant és Arcadi Espada, que publica Un buen tío el mateix dia que al personatge d´aquest llibre -Francisco Camps- li descobreixen que, quan ja no era president, seguia convidant a rutilants xefles als seus parcials a càrrec del pressupost de la Generalitat Valenciana.
No creguin que anem a atacar la corrupció amb el cap fred i l´ànim serè. La dreta espanyola (PP) i la catalana (PDeCAT), que tant s´estimen i es deuen, han descobert que el que ens posa és el desafiament sobiranista que és com un Madrid-Barça però amplificat, amb més antiavalots i jutges (de línia). El desafiament sobiranista! Si fins i tot té nom de reality.
