Encara que Rajoy repetís durant el procés i segueixi repetint com una cançó enfadosa que «el que no és legal no és democràtic» no sempre obeir les lleis és el més just. A Nuremberg i a molts d´altres llocs es condemnaren i s´han condemnat persones per obeir les lleis de l´Estat. El franquisme tenia lleis i no era democràtic. Als debats del passat mes d´octubre hi vaig trobar a faltar referències a la desobediència civil (DC), malgrat Catalunya la practiqués (i és probable que ens toqui seguir-ho fent). No és cap concepte negatiu. Moltes grans personalitats l´han teoritzada i practicada en l´antiguitat; només cal pensar en Sòcrates o Jesús el Natzarè... Lleó Tolstoi (1828-1910) a Cristianisme i Anarquisme, en fou un precursor. Per a ell, el poder del seu temps ja no es recolzava en res de sagrat ni en cap elecció divina, sinó que sols se sostenia per la força i la violència. Davant d´aquesta constatació, els homes per força han de desitjar aniquilar-lo. Però, com? Per al literat, «tots els anarquistes estan d´acord que per aconseguir-ho, no s´ha de fer amb força o violència sinó amb la raó com a arma espiritual de destrucció». Admet que els anarquistes es basen en una concepció no religiosa sinó materialista del món, però aquesta arma espiritual no és altra que la consideració de l´existència terrestre com una manifestació parcial de la vida, lligada amb la vida infinita que suposa la cadena de la humanitat. Obeir aquesta cadena infinita de vida és més obligatori que obeir les lleis del propi temps. En aquest sentit, Gandhi (1869-1948) declarà a un tribunal que el jutjava que havia practicat la DC «no per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l´ésser humà: la llei de la consciència». Tolstoi cita Henri David Thoreau (1817-1862), anarquista i filòsof, que va publicar On the Duty of Civil Desobedience (1849) justificant la seva negativa a pagar impostos perquè el govern els emprava per a actuacions injustes (esclavitud, guerra amb Mèxic...). Thoreau va escriure que si s´empresona aquells que actuen segons el que consideren just, «per a un home just, el lloc on ha de ser és a la presó». El nostre Lluís M. Xirinacs va repetir aquesta frase en ple franquisme.

Bertrand Russell (1872-1970), a La desobediència civil i l´amenaça de guerra nuclear (1984), escriu que no és cert que la DC no pugui estar justificada en una democràcia. I proposa d´analitzar el cas d´Irlanda, que ens va com l´anell al dit als catalans. Escriu: «Formalment els irlandesos tenien els mateixos drets democràtics que els britànics. Podien enviar els seus representants a Westminster i defensar les seves postures mitjançant procediments democràtics. Malgrat tot, estaven en minoria, cosa que hauria resultat permanent si s´haguessin limitat a seguir els camins legals. Van guanyar la seva independència violant la llei. Si no l´haguessin violada, mai no haurien pogut guanyar.» Encara insinua més: quan els anglesos els deixaven en minoria al Parlament, eren ells els antidemòcrates. Per a ell, «si es vol que una llei sigui respectada, ha de ser considerada digna de respecte». La Llei seca dels EUA es va haver de canviar perquè, com estava redactada, no es podia respectar. I exemplifica moltes formes segons les quals, governs nominalment democràtics deixen de ser-ho a la pràctica, perquè la democràcia no és immune als abusos de poder.

Albert Schweitzer (1875-1965), metge, filòsof, teòleg protestant i músic, premi Nobel de la Pau 1952, deportat, és autor d´una frase incòmoda: «la tranquil·litat de consciència era un invent del diable». Irritant, com ell, Albert John Lutuli (~1898-1967), polític negre sud-africà, president del Congrés Nacional Africà (1952-67), per la seva resistència noviolenta a l´apartheid fou detingut i confinat, fins i tot després de rebre el Nobel de la Pau el 1960, autor de Let My People go (Deixeu caminar el meu poble). Altrament, Lanza del Vasto (1901-1981), que va viure mig any amb Gandhi els anys 30 i va fundar, a finals dels 40, la comunitat de l´Arca (1948), fou un lluitador noviolent i ecologista; establert a Catalunya els anys 60, va promoure els primers grups pacifistes catalans amb L. Fenollosa, J. Maluquer, L.M. Xirinacs i d´altres, així com l´Equip Objecció de Consciència, integrat a Pax Christi.

Alessandro Passerin d´Entrèves (1902- 1985), partisà i antifeixista abans de filòsof i jurista de prestigi, a La dottrina dello Stato (1962) i a Obbedienza e resistenza in una societá democrática (1970), distingia vuit maneres que tenia un ciutadà de comportar-se davant la llei 1) Obediència conscient; 2) Respecte formal; 3) Evasió oculta; 4) Obediència passiva; 5) Objecció de consciencia; 6) Desobediència civil (omissiva-comissiva, individual-col·lectiva, clandestina-pública, pacífica-violenta, dirigida al canvi d´un grup de lleis- al canvi de tot un ordenament) ; 7) Resistència passiva, 8) Resistència activa. (La DC seria una forma intermèdia entre 4 i 8). La DC per ser vàlida ha de ser pacífica i grupal.

Hannah Arendt (1906-1975), a Crisi de la República (1969), reflexiona sobre un fet que també adient per als catalans: la circumstància que una llei federal sigui incompatible amb una d´estatal (l´autonòmica, incompatible amb l´estatal, per a nosaltres) i posa per exemple el moviment dels drets civils del Sud, anul·lats per una hipotètica superioritat de les lleis federals. En el fons, es tracta de posar a prova la legitimitat constitucional d´una llei violant-la amb la DC. Ara bé, qui desobeeix, fonamentant-se en fortes conviccions morals o de consciència, com se li pot exigir, per exemple, d´acceptar decisions diferents del Tribunal Suprem (inspirades en la immutabilitat d´unes lleis superiors a qualsevol llei)? Segons la pensadora, és una falsa qüestió, perquè durant els moviments dels drets civils i contra la guerra del Vietnam es desobeïren lleis que el Tribunal Suprem acabà impugnant en negar-se a decidir, per exemple, sobre la legalitat de la guerra. Els desobedients, doncs, no eren delinqüents que poguessin exigir ser castigats com feia Gandhi. I oferia un nou argument: no calia justificar la DC en els temes de la guerra i dels drets civils ni des de la objecció de consciència ni des de la prova de la constitucionalitat d´una llei sinó des de la sociabilitat. El desobedient no és cap excèntric, sempre forma part d´un grup o comunitat. Per això es poden fer Marxes per la llibertat, per exemple, violant lleis bones, però menors com les de trànsit en pro de lleis injustes superiors. I cita Norman Cousins (1915-1990), per al qual, «si hi ha un conflicte entre les lleis de l´estat i els drets de l´home o de la comunitat, han de prevaler els segons.». Per a la pensadora, la DC existeix quan un bon nombre de ciutadans s´ha convençut que no funcionen els canals legals per ser escoltats ni per canviar les coses que els perjudiquen o bé que el govern persisteix en una acció, la legalitat de la qual ofereix molts dubtes.

Acabo, avui, amb Rosa Parks (Rosa Louise McCauley, 1913-2005), activista estatunidenca, que l´1-XII-1955, a Montgomery (Alabama) va refusar d´obeir l´ordre de James Blake, un conductor d´autobús, d´asseure´s a la part del darrere del vehicle per deixar lloc per als blancs. Fou la guspira de la lluita pels drets civils entre blancs i negres. El 1956 la Cort Suprema dels EUA dictaminà que la segregació racial en el sistema d´autobusos era inconstitucional.