Theresa May, la primera ministra britànica, acaba d´anunciar la creació al Regne Unit d´una unitat governamental específica per combatre les fake news; França adverteix que prohibirà les fake news durant les properes eleccions; des de l´1 de gener es troba en vigor a Alemanya una llei que obliga les xarxes socials a retirar notícies falses sota amenaça de multes econòmiques; el govern italià ha llançat un servei en línia destinat a denunciar fake news pensant ja en les eleccions que tindran lloc al març, i a Espanya, l´economista i polític Luis Garicano demana públicament «regular els algoritmes» en les xarxes socials.

Tot sembla indicar que el 2018 també parlarem molt de fake news i que els governs comencen a preocupar-se seriosament per aquest fenomen, especialment per les imaginades o reals -que de tot hi ha- ingerències de potències estrangeres en processos electorals.

Recordem que el terme fake news es va popularitzar el 2016 arran dels milers d´històries falses que van contribuir a la victòria de Trump, i han acabat sent utilitzades pel mateix president nord-americà per desacreditar els seus crítics (aquesta mateixa setmana coneixíem, en un web oficial, els guanyadors dels Fake News Awards, uns premis impulsats pel mateix Trump per desprestigiar els mitjans que es mostren més bel·ligerants amb la seva gestió), però va ser l´any 2017 quan es va convertir en un concepte omnipresent, fins al punt que fake news ha estat de­sig­nat com a «Paraula de l´Any» pel Diccionari Collins, un referent de la lexicografia anglosaxona.

D´altra banda Facebook, Google i Twitter, després de les últimes garrotades i advertències del Congrés nord-americà i de les crítiques generalitzades a la seva gestió d´aquest fenomen, insisteixen en la seva disposició a col·laborar per aturar la proliferació de rumors. L´última declaració en aquest sentit la va fer dies enrere Samidh Chakrabarti, un dels directius de Facebook, que reconeixia que la xarxa social havia estat «massa lenta» a l´hora de detectar com elements negatius estaven abusant del poder de la seva plataforma i es comprometia a prendre mesures per contribuir a treballar en la solució del problema contractant milers de persones en els propers anys.

És evident que les grans xarxes socials han de reconèixer la seva responsabilitat social i no actuar guiats únicament pels seus plantejaments econòmics, també ho és que han d´existir normatives, regulacions i legislació que protegeixin la ciutadania d´entitats que s´han convertit en filtres de la informació que rebem, acumulen un poder incommensurable i han modificat tot l´ecosistema comunicatiu. Però que tinguem això clar no ens pot fer oblidar que la prima línia que separa allò fals d´allò dissident no és tan fàcil de traçar, especialment quan qui la interpreta té uns interessos polítics determinats, i d´altra banda que, des del punt de vista tecnològic, intentar aturar la difusió de la informació falsa resulta una tasca enrevessada i complexa.

Per això, si en primer lloc el que toca és e­xigir a Facebook, Google i Twitter que ac­tuïn per deixar de convertir-se en catalitzadors i amplificadors de notícies falses, ara cal també vigilar perquè les actuacions dels governs no soscavin la llibertat d´expressió i les mesures preses no ens con­duei­xin a un Gran Germà en el qual les autoritats, amb l´excusa de l´interès general, de­cideixin el que és veritat i el que és fals.