Però jo vull parlar en nom de la generació dels anys 10 que no fou ´cremada´ si no literalment ´rostida´. Educat en una escola on es treballava en castellà, bona escola, dirigida per Josep Dalmau i Carles, tot tenint de mestre Silvestre Santaló, el meu avi, el meu pare, vaig passar a una Normal que inaugurava República.
Nascut en una família que només tenia una norma (absoluta submissió a la Jerarquia de l´Església Catòlica) no té res d´estrany que als cinc anys jo fos soci de Niño Jesús de Praga i als 20 desemboqués a la federació de ´Joves Cristians de Catalunya´, cantàvem ´Som catalans i cristians / que és com dir herois dues vegades´.
Crec que la vida dels homes del 10 cristal·litza allà pel 1935, molts continuen fidels als ideals d´aleshores, jo també, però... Soc català, cristià i republicà, però quan vaig comprendre que la F.J.C. era un moviment de dreta i que l´Església sempre seria de dreta, vaig dir que no a moltes coses.»
La generació dels anys 1910, article de Jaume Ministral i Masià en contestació d´un altre de Lluís Bosch Martí, sobre els Intel·lectuals Gironins.
El mestre i escriptor gironí Jaume Ministral i Masià, fill d´una coneguda nissaga de mestres d´escola gironins, és sense cap dubte un dels escriptors publicistes més prolífics de la Girona de la postguerra. Malgrat que pels afers professionals, tant de mestre com d´escriptor, marxà a viure a Barcelona, on desenvolupà una gran tasca docent (com a director del grup escolar Baixeras) i com a guionista de ràdio, televisió, etc... autor de vàries peces de «teatre, curtes».
Ministral, amb el seu aire miop i ben encorbatat, de mestre i Sr. Esteve per fora, és a l´interior i quan parla l´home bromista i «coñón», dividit, diria com el personatge fellinià de «8 i mig», fraccionat per les seves obsessions de formació puritans-catòlica-gironina, que collona però que el tenen fascinat en el seu inconscient.
Ministral, encara que ha viscut a Barcelona, no ha pogut ni volgut deixar la Girona-Amarcord felliniana de la seva infantesa que el fa un gironí visceral, insurgent, total crec que si a Girona hi ha algun escriptor o artista enamorat fellinianament del seu transfons secular, aquest són: En Ministral, N. J. Aragó, Josep Tarrés, Carles Vivó, Lluís de l´Arc, i Damià Escuder, amb una obsessió biològica-hormonal-uterina per tot el que fa referència a la vella Girona (orígens, història, xafarderies de la vida quotidiana...). Aquests i nosaltres, amb enfocs diversos, som els millors cronistes de l´inconscient gironí. Potser el millor assaig metafísic que es podria fer sobre Girona seria analitzar antropològicament política i social el que senten aquests ciutadans, emprant els mètodes de: Freud, Reich, Foucault, Lacan i Deleutze.
Ministral: en el pròleg del llibret novel·la La ciutat petita i delicada fa palesa la seva obsessió per Girona i recorda que no oblidarà mai que és fill de la Rambla i d´una família catòlica-puritana. Ciutat, família tradicions, i beateries per les quals se sent, com ja hem dit, profundament crític i collonador i a la vegada inconscientment seduït, és allò de l´etern amor-odi.
A Ministral, com direm més endavant, li falta mala bava per denunciar, destruir i donar forma més corrosiva al rerefons de les tres obsessions de la seva infantesa: la primera és Girona, el gironins, els seus costums, conviccions i polèmiques, tema fonamental dels seus articles i llibres com La ciutat petita i delicada. La segona és l´Església Catòlica, els catòlics i els capellans i la pugna del conservadorisme repressiu de les velles tradicions, els carques-beats gironins que no se sabien adaptar al mon post-conciliar i modern. Ministral ironitza sobre aquest fustigant el fariseisme dels Tartufos gironins. L´Església, però no la religió, els beats però no els cristians. El tercer tema-obsessió és el magisteri i els mestres, tema del qual és profund coneixedor pel fet de ser mestre i que el toca en innombrables articles i en l´agut Nosaltres els Mestres i Quatre: Sr. Esteve, Sr. Caparrós, interpretat a TVC per Capri, on critica l´esperit petit burgès-casolà-cofoi del català mitjà, junt al matriarcat de la dona catalana.
Salvant les distàncies, Ministral Masià podria ser un escriptor liberal-progressista, encara que ell es declari català-cristià-republicà, en la línia dels grans escriptors, humoristes i polemistes catòlics, com Chesterton. Ministral, que malgrat que no patentitza l´ortodòxia catòlica és un autor profundament cristià i respectuós del Dogma catòlic, en el fons no dirà tant militant com en Gironella, que hauria volgut ser el Mauriac i Bernanos espanyol, però sí un obsessionat i polemístic visceral, si voleu una mica heterodox per als grans temes ètics-religiosos del Catolicisme tradicional o postconciliar. A Girona hi ha un altre gran autor de procedència catòlica: N. J. Aragó, aquest és més esteta-ètic, del cristianisme de la vella tradició dels humanistes cristians: d´Erasme, de Sant Tomàs Moore, dels francesos Péguy Mounier i Maritain, i del Marcel Proust, pel seu conreu de la memòria i el temps perdut, Aragó mai en el seu distanciament, pluralisme i anàlisis pren partit - com el rauxat Ministral- que sempre està disposat i a punt per sortir a la defensa o a l´atac.
Creiem molt positiva la tasca desmitificadora dels articles de Presència i conferències i novel·les d´en Ministral, que als anys 60 va aconseguir escandalitzar i emprenyar molts catòlics preconciliars, botiguers, gent del Movimiento, militars, capellans, vells gironins i opusdeistes.
Per les seves audàcies periodístiques, el desenfadament del to, una mica burleta, amb què planteja certes beateries religioses i les mesquineses dels catòlics i catalanets gironins, i encara que li trobem a faltar més mala llet i esperit corrosiu, és una espècie d´enfant terrible del conservadorisme gironí. Nosaltres creiem que el gran articulista i creador de guions-diàlegs és un home que podria donar més de si, si es frenés, cosa difícil en ell, la seva obra se´n beneficiaria, ja que d´obra acabada té La cituat petita i delicada i, això sí, centenars d´articles i guions. Segurament, i a part de Josep Pla, és l´escriptor català que ha escrit més articles en diaris i revistes, i especialment guions de ràdio i TV, Ministral ens sembla cada dia un home que vessa i «riza el rizo» de la seva pròpia facilitat-exhuberància, que el fan un exagerat cachondo i enfant terrible de si mateix.
